Record d’una vesprada d’estiu en què culminava un llarg projecte. Iniciat amb criteris maximalistes i utòpics, només el va salvar el seny de tres persones: Rafael Monferrer (que el 23 de maig m’informava del mal camí que portava), Amàlia, de Xiu-Xiu Records, i el que signa, al llarg del mes de juliol. I això que va estar a punt de quedar suspès per culpa d’uns manifassers, els mateixos que van encarregar una tirada desorbitada d’exemplars, que després ens culpàven als que vam recollir el nàufrag i vam ser capaços de dur-lo a Ítaca. Ells, haurien naufragat de nou. Volia posar el cartell de presentació (fet en un ordinador Amstrad 512 i impressora de punts), però no el trobo, i a canvi poso la foto que li va fer Marc Monterde al Mestre Artola.
L’acte de presentació va tindre com a preludi la rebuda que va fer l’alcalde i Consell de la Vila als Mestres Artola i família al cantó dels carrers de l’Hostal i de València a les vuit. Tot seguit, es desplaçaren al Saló d’Actes de la Caixa Rural, on va començar l’acte, presidit per l’alcalde, Perfecto i Desiderio Artola. En primer lloc s’escoltà la Crida de Benassal, que comença les gravacions, i tot seguit Pere-Enric Barreda presentà el conferenciant Rafael Monferrer. Aquest va presentar el disc i cassette, pronunciant l'[anterior] discurs. En acabar, el Mestre Artola, molt emocionat, va agraïr l’edició d’aquestes obres seues i del seu fill amb un parlament improvisat, responent-li l’alcalde, que va llegir unes breus frases.
L’acte es va tancar amb la interpretació de l’
Himne a Benassal, cantat emocionadament per molts dels presents. El catedràtic Henri Bouché, director de la Coral Borriolenca, que era a la taula presidencial, va fer la crònica de l’acte al diari
Mediterráneo del 24 d’agost (“Disco de Perfecto Artola en el 750 aniversario de Benasal”). Els discs i cassettes van ser posats a la venda el dia 23 als comerços d’articles electrònics de Benassal. Molta gent aprofità per a portar-ne aquell matí al Mestre Artola per a que els los dedicara. El Mestre Artola i família van marxar de Benassal, on havien acudit el dia 13, el mateix dia 23 a les set de la vesprada. No podria tornar més, però per carta i per telèfon encara vam parlar algunes vegades.
A – PARAULES DE PERE-ENRIC BARREDA
“Senyores, senyors: molt bona vesprada. Ens hem reunit ací, en este Saló d’Actes que tan gentilment ofereix la Caixa Rural, per a fer la presentació de les gravacions en disc i cassette d’algunes obres del Mestre Artola molt relacionades amb Benassal. M’ha tocat a mí d’introduir el parlament de presentació d’en Rafael Monferrer, al que, tot siga dit, hem hagut d’insistir molt -moltíssim- per a que es decidira a fer-lo.
I els he de dir que ¿com he de presentar una persona que tots coneixem, tant en la vessant professional mèdica -i la fama que li atorga la vox populi, la veu del poble, no és immerescuda-, com en l’aspecte de la investigació incansable de la nostra cultura?. ¿Els he d’explicar que, a més d’això, ha conseguit que el seu treball dóne uns resultats multiplicats, car ja té format un bon planter de deixebles que fan créixer aquesta tasca? L’exercici de la professió s’ha vist completat des de fa uns anys amb la categoria de formador universitari dels nous metges. I no és menor el fet que les seues investigacions han format decisivament una nova generació d’estudiosos defensors de la terra. I això el primer en reconéixer-ho ha de ser el que parla, per les moltes ensenyances rebudes. Certament, com ell diu, el consell de Mossèn Joan Puig -mestre de mestres estudiosos de la terra- de la mitja horeta diària d’estudi del propi poble s’ha obert gran camí i està donant una collita centuplicada.
Faré esment del seu treball d’estudi de la seua estimada vila natal de Vilafranca, dels estudis etnològics amb descripció acurada de festes i costums (Sant Antoni), de la passió per l’arquitectura (el campanar, el bellíssim Temple Parroquial -amb un llibre ja reconegut fora d’Espanya-). L’afecció als bous (la Plaça de Vilafranca), a la medicina de la terra (Don Angel Sánchez Gozalbo), als temes benassalencs -i vaja per testimoni el treball sobre les nostres campanes, reconegut a nivell europeu-, i un llarg etcètera. En especial, però, he de parlar de les biografies (Antonio Monfort, l’explorador Andrés) i de la música (l’itinerari musical vilafranquí), i la combinació de tots dos en l’estudi dels Artola de Benassal. Precisament, per aquesta investigació, ell ha estat l’ànima i el suport indispansable d’aquestes gravacions.
Per als que, com jo, hem crescut a cases on el Mestre Artola era considerat, fins i tot, amb veneració -i eixa era, certament, la categoria en què la meua àvia Josefa, ja finada, el tenia- és una satisfacció que avui en dia se li faça aquest modest reconeixement. ¿Però que no sabem tots de sobra que Don Perfecto Artola, en l’àmbit musical de Benassal, és una figura importantíssima?.
Replega primer tota la tradició de la música culta, orgànica i coral, que acabà amb Mossèn Leandre Alcàcer, el seu mestre de solfeig; també rep tota la tradició de la música popular, dels gaiteros o dolçainers, de mans del seu formador, Abel Badal, i del seu propi succesor, Ladislau Colom; participa activament de la tradició rondallística que tanta força tenia als bureos i albades i que, en la més tendra edat, li ensenyà el ceg Vicent Barreda “de Pequí”; i entra a formar part de la novella banda de música fundada per Jaume Santjoan i continuada per en Ricard Vives. I, més encara, arriba l’any 1944 a Benassal i en un any reorganitza tota l’activitat musical, banda i rondalla, dotant-les de nombroses peces interpretatives, recopila la música folklórica i la recrea en noves composicions, inicia generacions senceres en el món de la música, copia centenars de partitures, …
El que hem de tindre clar és que tot este treball -tan meritori per la part, benassalenca, que ens toca- és només un aspecte de la gran obra del Mestre Artola. I així ho ha investigat el nostre conferenciant, en Rafael Monferrer, el seu biògraf i estudiós. I també, cal dir-ho, el salvador de gran part de la música del Mestre Artola, i el col·laborador incansable de l’il·lustre Pare Melià Tena, i un bon grapat de volums de recopilació de partitures dels Artola -sis de Perfecto i un de Desiderio- en són la prova.
Senyores i senyors, té la paraula en Rafael Monferrer. Moltes gràcies (Aplaudiments).”
C – PARAULES (IMPROVISADES) DEL MESTRE DON PERFECTO ARTOLA
(Per tal de reproduir íntegrament i de forma original les paraules pronunciades pel Mestre a dit acte, hem respectat totes les locucions i paraules dites, motiu pel qual apareixen en el text alguns castellanismes com bueno, entonces, pues, hasta, al menos, etc.).
“Ja veig el meu nom ací (al llistat d’intervencions). Bé, jo veig el meu nom ací i no sé si estarà bé que me quede sentat -no ho podem fer aixina també? (diu dirigint-se a la presidència, que assenteix)- per a donar les gràcies a tot el poble, al meu poble (Aplaudiments). No puc fer un discurs, perquè ja saben que jo no sé fer-lo. En primer lloc, això, i després, que en parlar en valencià, encara que sigue la meua llengua d’este poble des de quan jo vaig nàixer, a mí m’és ja més fàcil de fer-lo en castellà, perquè fa seixanta i tants anys, o setanta i tants anys, quasi, que estic fora de Benassal i la veritat, a mí la paraula en valencià m’és més difícil pronunciar-la que en castellà. Jo no he de pronunciar cap discurs, perquè no tinc facultats per a això: jo, l’única facultat que tinc és que, en música, els puc dir jo tot el que senteixc (s’emociona. Aplaudiments).
Jo voldria que en estos moments m’entengueren tots els que m’han conegut ací al poble des de xicotet. Com el pare de Rafael, el Doctor Monferrer, que vam nàixer els dos en el mateix carrer, i des de xicotets erem els més amics del poble i casualment, després, a la vida major, ell va servir amb mi en Barcelona, o sigue, que ell ni sent un germanet meu hauria estat tan propet de mi. Sempre anàvem junts, lo qual ha portat que Déu ha volgut que la família d’ell s’unixca a la meua. Això jo ho tindré tota la vida en el meu cor (s’emociona).
I com jo no serveixc per al discurs, pues jo ho he de fer amb les llàgrimes fora. És pel sentiment que tinc per Benassal, perquè os considero a tots com si fóreu germans meus. A mí m’heu conegut, sinó tots, els majors. Major que jo no hi ha ningú aquí, avui. Me pareix a mi, eh?. Crec que no hi ha ningú que sigue major que jo. (rumors del públic: -“Sí que n’hi ha un”) N’hi ha un?. (s’alça Josep Colom Bort. Aplaudiments. L’alcalde li diu a Perfecto: “És el Roig de Castanyo”). Ara que estem parlant aixina, el que s’ha acabat d’alçar de la cadira és José el Roig. Ha tocat amb mi totes les músiques que s’han fet en este poble.
Jo tot el que he fet ha segut sempre pensant en Benassal. El primer pasdoble que vaig fer, com ha dit el Doctor Monferrer, es diu Font d’en Segures. Com portaria jo en la meua sang el nom de Benassal, el nom de la Font d’en Segures? (s’emociona).
Os vaig a contar una anècdota de quan jo me’n vaig anar fora de Benassal a estudiar. Els senyors Segarra -els senyors Segarra, que tot el món els coneix- volien que jo me n’anara a estudiar a fora, i entonces els meus pares no me van deixar anar: -“Xa, tu eres molt jovenet, i a on vas tu per eixe món?”. Jo dic, -“pos bueno, ja arribarà un dia”. I va arribar un dia que ma mare i mon pare me van dir: -“ja pots anar-te’n per ahí, perquè ja eres majoret, ara”. I entonces me diu el senyor Segarra: -“Perfecto, on vols anar?”. I jo dic: -“A Reus” (admiració del públic) “a Reus”. Diu: -“Xa, a Reus, què vas a estudiar tu allí?”. -“És que hi ha un xic servint alli a Reus”, en la tropa que hi havia allí, car aleshores hi havia un batalló, i estave el germà d’Antonio, del pare de Rafael, … Fernando. Tots han conegut a este poble a Fernando, o al menos els majors. Jo tenia la idea d’anar-me’n a fora a estudiar, però apreciava tant el meu poble que anava a estudiar on hi havia un soldat del meu poble: “Jo me n’aniré a Reus”. Diu ell: -“No, home, no, a Reus no pot ser. Ha de ser a Madrid, o a Barcelona, o a València com a poc”- diu. Jo entonces vaig pensar: -“Pos bueno, entre eixes poblacions, on vaig jo?”. I vaig dir: -“A Barcelona. A Barcelona, perquè la meitat de la barriada de Sants són del meu poble” (admiració del públic).
I me’n vaig anar a Barcelona. Allí ja vaig escomençar a estudiar, i molt poc, molt poquet temps portant allí ja vaig fer el pasodoble Font d’en Segures. Li vaig posar el nom de Font d’en Segures, que és lo que jo portava en la sang. I clar, des d’entonces d’hasta ara tot lo que hai fet jo en música hai pensat sempre fer-ho per a Benassal. Clar, que tot per a Benassal no pot ser, perquè sinó no mo n’eixiriem mai del nostre grup reduït, vaja, d’este redolí d’ací. Hai hagut de fer obres d’altres categories més grans, però sempre mirant que jo soc d’ací. L’obra meua “El Maestrat”, que és una suite de quatre parts, pues està tota basada en danses i en números que se ballen en Benassal, i que se canten en Benassal, com la cançó de batre, que cantavem nosatros quan erem menuts. -“Al trill a fer caure” que allò feia el que portave els matxos per a batre.
Des de tota la meua vida jo he pensat en Benassal, i ara que estem ací precisament, i està l’Alcalde -ho dic perquè ell està ací-, lo únic que senteixc en este moment és que no tinguem ací una Banda de Música per a que haguere col.laborat en l’acte d’avui (estruendosos aplaudiments), perquè jo tota la vida he estat dedicat a la Banda de Benassal, i sempre que he fet alguna cosa he dit: -“A vore si algun dia ho sentiré jo per la Banda de Benassal”, i em quedo en la gana eixa. Davant de l’Alcalde ho dic, que ell face lo que pugue, i davant del poble també, per a que la Banda puge amunt. Jo no estic ací per a poder tirar una mà. Però ha de ser el poble, el poble sí que devia de fer.
Antigament, en el moment de ser jo un sagal, erem la millor banda quasi de la província de Castelló, quasi la millor de totes, quan estave Jaumet de Paquero. Jo vaig ingressar a la Banda quan era un xiquet de deu anys, o nou, i ja era una Banda bona. I després hem estat a concursos a Castelló guanyant primers prèmits. I, clar, jo sentiria molt que la Banda del poble se quedara sempre assorrada, sense eixir per dalt de les demés. Jo voldria que la Banda de Benassal fora la millor de tota la província i la millor d’Espanya (somriures). Per a mí seria un gran orgull (aplaudiments). Per a mí seria un gran orgull i el major record que jo tindria de Benassal.
Ara, en tinc de totes maneres perque em feu estos homenatges (a mí, que no me’ls mereixc, perquè, la veritat, jo no soc tanta cosa). El Doctor Monferrer m’ha posat en un compromís, en un compromís gran (somriures), i, la veritat, li ho dic a d’ell ara que està ací. I després a Pere-Enric, que també ha posat tan forta mà en esta obra, lo mateix que vaig fer jo als principis dels meus temps. Estic veient ahí a la filla de don Carlos, don Carlos Salvador, no? (assentiment del públic). Eres tu, no? (diuen: “Sofia”). Et diuen Sofia?, ah Sofia. I l’Himne de Benassal, pos … la lletra la va fer ell. I la música va ser una de les primeres coses que també vaig fer jo per a Benassal. I ojalá perdure, perdurará, tota la vida, nosaltres faltarem tots però l’himne se quedarà ací: l’Himne de Benassal.
En presència està ací el senyor Henri Bouché que és el catedràtic, qui sap, principal de tots els (sobreentés, d’Antropologia Pedagògica) que hi ha per Espanya (somriures). I li vaig fer a ell l’Himne de Borriol, perquè ell és d’allí. (dirigint-se a Henri) Tu no eres de Borriol? (Henri: “Quasi”). Quasi, quasi de Borriol, i la veritat, també el vaig fer amb una alegria enorme, lo mateix que el de Benassal. I també el Himne de Vilafranca, éste pel Doctor Monferrer. Tinc estos himnes fets a esta província. Ne tinc alguns més, però els que més m’assenyalo són estos, i sobre tot el nostre, el de Benassal. Jo tota la vida demanaré a Déu que no es pergue l’Himne: l’himne d’un poble és com la bandera del mateix, igual que per la Bandera i l’Himno Nacional és precisament pel que coneixen a Espanya, perquè té una bandera i té un himne nacional.
Voldria que el poble de Benassal estigue sempre per damunt de tots, encara que no sigue més que per l’himne, i a tot lo món que vingue dir “Eixe és l’Himne de Benassal”. Aquí hi ha un senyor que me va ajudar molt quan vam estar un any ací i vam ensayar molt l’Himne de Benassal, venia ell i la seua senyora a cantar moltes vegades (designant Angel Barreda i Carme Badal). I, la veritat, jo d’això me sent orgullós. Estic orgullós de ser de Benassal. Ara, jo espero que lo que li dic a l’Alcalde ho dic per a que sigue de veritat: que tinguem una Banda que sigue la millor d’Espanya. I això s’ha de fer. No hi ha més remei (l’Alcalde: “Això s’ha de fer, sí”). Moltes gràcies a tots. Moltes gràcies a tots, un abraç a tots, i sabieu que os recordo, sempre os recordaré, a tots los que esta nit hau vingut ací. I una enhorabona a Pere-Enric i Rafael Monferrer, que han segut els dos que han posat molt, molta part d’ella; i a l’Alcalde, que represente a la població. Mai, mai os oblidaré. Mai (Forts aplaudiments).
Fitxer informàtic de 8 d’octubre, enviat a Rafael Monferrer, que el revisa i me’l torna el 22, i en versió definitiva de 10 de desembre de 1989. Publicat a l’article de Rafael Monferrer (1999), “Perfecto Artola i Benassal – 1. A propòsit del la presentació del disc i cassette”, Benassal 3, 129-154, esp. 147-153.
I ara afigc que aquella mateixa nit, tornant als Plans després d’haver sopar a la Piqueta (pagant de la nostra borxaca), el Mestre Artola ens va fer passar pel carrer dels Bous (oficialment del director de la banda en Ricard Vives), per tal d’assenyalar-nos la casa on va nàixer, un detall que només coneixíem molt poques persones. Per això després de la seua mort el 1992, el Consell de la Vila, presidit per en Plàcid Garcia, va fer posar-hi una placa commemorativa. Envoltats dels músics del poble, de la centenària Banda de Música “Font d’en Segures”, dirigida per en Tomàs Lorenzo, la va descobrir la seua besnéta Marta Monferrer, a braços de Desiderio Artola, en acabar el I Concert Perfecto Artola, a Festes d’Agost de 1993.