Pere-Enric Barreda

El Frontal de l’Assumpta és gòtic del primer terç del segle XV, i sobre vellut grana té brodades en or i seda les imatges de l’Assumpta, sant Onofre i sant Miquel Arcàngel (qualificat pels experts com el millor brodat del gòtic català), a més dels escuts heràldics del matrimoni donant, de les principals famílies benassalenques del moment. Per la seua part el Llit de la Mare de Déu d’Agost, testimoniatge únic, és del segon terç del segle XVII, de fusta tallada, daurada i policromada, en estil barroc, i arribà a Benassal per donació d’una important familia nobiliària.

El que no apareix en els catàlegs oficials és que les dues peces, amb d’altres com la riquísima col·lecció d’ornaments benassalencs (capes i casulles), i de les peces de plata, es van salvar l’any 1936 de parar a una foguera o a la foneria per la decidida actuació de vàries persones. Els seus noms els hauríem de tenir per sempre en la memòria perquè el seu important i quasi heroic gest en moments molt difícils i perillosos va suposar la salvació d’un patrimoni insustituïble que avui tots podem admirar.

* * *

A Benassal des de 1931 governaven els “Malcontents” (partits Liberal i Radical), de centre–dreta, amb seu social a la casa de la capella del Roser, front al carrer de l’Hostal, que era dels Sànchez. Restaven a l’oposició els “Contents” i carlins (dreta). Des de 1936, creixia Izquierda Republicana (“Esquerra”), el partit d’Azaña, amb el local al Centre Republicà de la Plaça de Balasc d’Alagó.
 

De cara a les eleccions de 1936, un pacte entre els cacics impedeix l’elecció del malcontent Emili Escrig i obliga a formar una comissió gestora dirigida per Enric Miralles (“Esquerra”), des del 14 de febrer. Però en produïr-se la sublevació de part de l’exèrcit contra la República, i començar la guerra, es forma el Comité, on s’imposen la CNT (Antoni Saragossà) sobre els membres d'”Esquerra”, i d’altra banda els sindicalistes de l’UGT i el PSOE en aliança amb els Malcontents.

En començar la persecució contra religiosos, la setmana següent a la rebel·lió molts eclesiàstics tornaren als seus pobles d’origen, pensant que allí no serien perseguits. Així arribà mossèn Tobies Sales des d’Ares (on l’anarquista Baeta de Vilafranca l’amenaçà perquè portava sotana), mossèn Eloi Ferrer des de la Vall d’Uixó (on va dir textualment: “Al meu poble no me faran res“), i el Dr. Josep Machí, canonge de la Seu de Lleida, i el seu nebot, mossèn Plàcid Machí, des d’Almassora. El vicari, mossèn Ramon Martorell, que era de Peníscola, va preferir quedar-se a Benassal, igual que el capellà de les monges, mossèn Pasqual Vives. El rector, mossèn Miquel Segarra, que era de Catí, va marxar al seu poble i es va salvar.

El govern donà instruccions als alcaldes per a tancar les esglésies: en aquell moment Enric Miralles comptava amb el secretari Bru Alcàcer i els algutzirs Josep Badal i Lluís Cruz. Abans de tancar l’església, va decidir que s’havia de salvar el Tresor Parroquial, i així va dir a mossèn Tobies i mossèn Eloi “lo que vos estimeu i voleu que no li passe res, amagueu-ho a la Sala” (Casa de la Vila). També va avisar els que es volien casar o batejar alguna criatura perquè no s’encantaren, car tancaria aviat l’església.
 

Als baixos de la Casa de la Vila, al carrer Major, amb entrada pel de Grau, els algutzirs deixaren preparades dues grans caixes de fusta, de les antigues, on es solien deixar aparellades i coses de la vila. Amb la màxima discreció, tots els capellans joves van portar a les caixes les millors peces del Tresor Parroquial, ornaments i plata treballada (creus, calzes i custòdies), i els algutzirs les van tancar en clau, i van donar les dues claus a l’alcalde Miralles.

El dia de Sant Jaume, 25 de juliol, mossèn Eloi va dir la darrera missa sense revestir-se, només amb sotana. En acabar, es va vestir de civil, i en eixir ell l’alcalde va tancar l’església en clau. Pocs dies després els més revolucionaris, sobretot Antoni Saragossà, de la CNT, van fer dimitir Miralles i van formar un Comité que, amb la clau de l’església, es van dedicar des del 8 d’agost una setmana sencera a destruir-la.

Però les millors peces, ben guardades, ja no les van tocar: als baixos de la Sala passaren tota la guerra, i els ornaments es salvaren. Fins ara es creïa que la plata l’havien robada (veure a continuació), encara que després va ser en part recuperada als dipòsits de Figueres i a altres llocs i retornada, una vegada identificada per mossèn Manuel Milian de Morella.

Els protagonistes d’aquell episodi tingueren camins ben diferents: mossèn Eloi fou assassinat poc després, el 20 d’octubre, junt a mossèn Plàcid i a mossèn Ramon de Peníscola, i la mateixa nit el Dr. Josep Machí i el seu germà Plàcid, pare de mossèn Plàcid, mentre que mossèn Tobies i mossèn Pasqual es van poder salvar.

En canvi, en acabar la guerra no es va agrair el seu gest a l’alcalde Miralles, que va passar vuit anys a la presó a Logroño (en part amb el seu fill), i l’algutzir Badal va perdre el càrrec. Dels altres, Antoni Saragossà va salvar la vida fugint a França, i, resident a Mandaluec de Provença (en francès Mandelieu), no va poder tornar fins a 1977, però Ernest Centelles va ser afusellat a la Presó de Castelló el 10 de març de 1942. La resta de components dels partits Izquierda Republicana, o del Centre Republicà, i dels sindicats CNT i UGT també van ésser molt reprimits.

Escrit el 26 d’abril de 2005, publicat a Levante – El Mercantil Valenciano (edició de Castelló), 25 de juliol de 2005, p. 4.

* * *

Però la plata no va ser robada, tal com consta a un document conservat pel Dr. Àngel Sànchez Gozalbo amb molts de semblants, lliurats a la Societat Castellonenca de Cultura, i publicats per Ferran Olucha. És una acta de lliurament per part de l’Alcaldia, Sindicat CNT-AIT i partit Izquierda Republicana, amb data de 13 de setembre de 1936, on es certifica l’inventari de la plata del tresor parroquial de Benassal lliurada a Cristòfol Forés Gasch, representant del Comité Executiu del Front Popular, que la incautava amb destí al Museu de Castelló. No porta altra signatura que la seua, i els segells de les tres institucions fortes del moment (ja hem dit que Miralles n’era apartat i tot quedava en mans d’Antoni Saragossà, cap del nou Consell Municipal, i d’Ernest Centelles, cap del Comité).

Les peces detallades són les següents: 6 calzes, 3 copons amb tapa, 1 tassa amb tapa, 1 custòdia gran, 1 custòdia menuda (falten dues pedres), 2 relicaris, 1 salpasser, 1 encenser amb 1 recipient d’encens, 1 creu gran, 1 creu menuda, 1 petxina, i 2 recipients menuts. La sucinta relació no ens ha d’amagar el gran valor del que representa. Si ho comparem amb el que apareix al meu article “El tresor parroquial de Benassal” (BCEM 1986) hi és tot el principal: http://www.geocities.ws/benassal/tresor.htm

I, com deia, amb ell moltes famílies demòcrates de Benassal es trauran de damunt una calúmnia que arrosseguen de fa 75 anys. Ja no es podrà tornar a dir impunement que “van furtar les custòdies” (peces més importants, que encara no s’han pogut recuperar). L’acta demostra que se’n van fer càrrec uns altres, amb una destinació certa i oficial, i que les responsabilitats perquè es pergueren coses són d’uns altres, i no de gent del poble. El que és curiós és que no mai, en desenes de vegades que hem parlat amb els descendents, ho digueren, ni recordaven que la plata es va lliurar al Museu de Castelló (però a Catí passa el mateix amb el retaule de Jacomart, no recordaven qui se l’havia endut).

Quan dic en l’anterior article que els ornaments es salvaren, no vol dir que ho fos immediatament. El secretisme sobre el que guardaven aquelles dues caixes era tal, que fins i tot després de caure una bomba d’aviació a la Casa de la Vila el 25 de maig de 1938 i destruir-la, no es va desescombrar per a traure-les. Quan Carles Salvador escriu, l’estiu de 1947, el seu llibre magistral, Les festes de Benassal, encara diu (p. 112 i 114 de l’edició crítica de 2010) “revestits amb els bellíssims i rics ornaments dels segles XVI i XVII que posseí Benassal i que desgraciadament han desaparegut”, amb una nota meua a peu de pàgina que ho aclareix. Creíem que, com el text no es va rectificar en publicar-se l’agost de 1952, encara no s’havien recuperat.

Els meus informants no m’han pogut precisat la data exacta, però ja s’havien recuperat l’hivern entre 1947 i 1948, una nit. Era rector mossèn Aureli Ferrando, que, davant la visita pastoral del bisbe Moll i Salord, el 9 d’abril de 1948, es va revestir a la capella del Convert de les Monges (església provisional entre 1939 i 1965, perquè la gran també era derruïda per les bombes). Portava el flamant tern de seda blanca brodat en or, l’únic complet i propi de la data, i va fer plorar d’emoció molta gent en comprovar que també s’havien pogut salvar. Des del convent, on es guardaven, els ornaments van tornar a l’església, acabada de restaurar el 1965, i des de 1988 s’exposen en les vitrines oferides per la Fundació Caixa Castelló.

Bibliografia: Ferran OLUCHA (2004), El tresor artístic castellonenc durant la guerra civil, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura (Obres d’Investigació Històrica LXXIII), pp 47-48.