Pere-Enric Barreda

Aquesta obra, que fou la darrera d’Estaci i quedà inacabada, narra els primers anys de la vida d’Aquil·les: la infància de l’heroi al costat del centaure Quiró i la seva adolescència a l’illa d’Esciros, on visqué disfressat de dona, fins que Ulisses el desemmascarà i el va empènyer a prendre part en la Guerra de Troia. 

Estaci és especialment conegut com a autor de la Tebaida, malgrat que els dotze llibres que configuren aquesta obra no han causat tan bona impressió com els 1.127 versos de l’Aquil·leida. La gran epopeia, popularitzada i divulgada a França i a tot l’Occident pel Roman de Thèbes, ha fet més per a la glòria literària del napolità que totes les seves altres obres en conjunt. Però l’Aquil·leida també fou objecte d’un gran interès a les escoles, i va ésser freqüentment copiada, comentada i preservada en desenes de manuscrits; a més, es tracta d’un text que va ésser imitat per autors com Joseph d’Exeter, Conrad de Würzburg, el Dant o Chaucer.

Estaci, per tant, exerceix una gran i duradora influència en la literatura, la cultura i el pensament immediatament posteriors a la seva època. Ja amb la Tebaida aconsegueix entrar en el sistema educatiu, primer en el romà i després també en les escoles catedralícies, a partir del segle X; més endavant, a partir del segle XII, l’Aquíl·leida formarà part del liber Catonianus (i després dels Auctores octo cum glossa), el més popular dels llibres escolars; és, doncs, per això que aquestes obres són copiades, comentades i glossades repetides vegades, al mateix temps que exerceixen una relativa influència en determinats poetes. Tots els mestres i pedagogs, des de Priscià fins a Hug de Trimberg, esmenten Estaci com a autoritat en els seus tractats.

Aquestes recomanacions solen fer aparèixer Estaci al costat del seu mestre Virgili. L’estreta relació entre tots dos fa que arribin a representar l’ideal de l’epopeia, considerada encara com el gènere literari suprem, i marquen per tant la tradició poètica. En aquesta tradició, l’Aquil·leida i la Tebaida són, per a l’Edat Mitjana, grans vies d’accés a les llegendes gregues relatives a la jovenesa d’Aquil·les, a Èdip i a Tebes, car els que desconeixien la llengua grega -que eren la majoria- només podien llegir en aquests textos tractaments exhaustius dels temes esmentats. Per aquests motius Luigi Alfonsi afirma el 1972 que Estaci és un dels pares de l’Edat Mitjana en llengua, pensament i art, juntament amb Ciceró, Virgili, Lucà i Persi, i també els pares Ambròs, Agustí, Jeroni, o fins i tot Donat i Boeci.

Estaci en la cultura catalana.- El conjunt de la tradició d’Estaci a casa nostra es pot resumir en ben poca cosa: uns quants manuscrits, un fragment antològic, una possible traducció perduda i una altra de recent, i unes minses referències literàries.¹

Entre els segles XIV i XV es documenten les obres èpiques d’Estaci en el fons de biblioteques dels sobirans: primer apareix la Tebaida en l’inventari fet a Barcelona el 29 d’abril del 1381 dels llibres de l’abat de Ripoll Ramon de la Farrés, mort el 1380, que foren tornats al monestir per ordre del rei (67.- Ítem altre libre Statius in Tabayde); després, es coneix que Martí l’Humà, mort l’any 1410, posseeix un Stacius liber.²

Finalment, també trobem Estaci entre els desiderata d’Alfons el Magnànim. Aquest monarca, essent a Nàpols el mes de maig del 1453, demana al seu clauer, que es trobava de viatge a Venècia, que li aconsegueixi una relació de llibres, entre els quals figuren Stacius de bello Tebano i Achileyde Stacii. També hi ha una referència a les versions franceses de les epopeies en la biblioteca del príncep Carles de Viana, mort l’any 1461: ítem històries Thebanes e Troyanes en francès.³

Consta un exemplar de la Tebaida, afortunadament conservat, en l’inventari que entre el 1455 i el 1476 es fa de la Biblioteca Capitular de Tortosa. A aquest exemplar, del segle XII i de procedència francesa, molt interessant per a la història del text de l’obra,⁴ se n’afegeix un altre de l’obra completa d’Estaci, del segle XV i de procedència italiana, conservat a la Biblioteca privada del Marquès de Campofranco a Palma de Mallorca, i que sols ha estat estudiat per a l’edició de les Silves de Dolç i Colom.⁵ A més, el ms. 83 de Ripoll, conservat a Barcelona, del segle X, conté onze versos de la Tebaida (X 325-335), el lament fúnebre d’Argia per Polinices, que es reprodueix també en els Carmina Cantabrigensia; aquest document ha de tenir alguna relació amb la futura escola poètica de Ripoll.⁶

En canvi, el Mateu que, segons el canonge de Vic, Jaume Ripoll, havia traduït l’Aquil·leida,⁷ és un personatge totalment desconegut en l’àmbit de les lletres catalanes, del qual ni tan sols és possible precisar la cronologia. Segons sembla, Ripoll devia veure la traducció a Vic abans de morir, l’any 1843, quan encara no s’havia perdut. Tant es podia tractar d’un autor de l’època clàssica, com d’un erudit dels segles XVIII o XIX. La breu referència del nom o cognom, Mateu, i el caràcter gairebé anònim d’aquesta forma onomàstica fan pensar en la primera opció, tot í que, com s’ha dit, l’autor i el text són avui dia totalment desconeguts.

La tradició literària d’Estaci és present sobretot en el segle XIV. El rei Joan I s’envoltà d’un cercle d’humanistes coneixedors de les lletres clàssiques, en el si del qual aparegueren les primeres traduccions de clàssics al català, que no comprenen, tanmateix, Estaci, almenys en els textos que ens han pervingut. Malgrat tot, aquells humanistes sí que el coneixen i l’usen.⁸

La primera referència a Estaci apareix vers el 1350, en la traducció que l’italià fra Lucas Manelli féu de Sèneca, sota el títol d’Exposició de tots els llibres de Sèneca, en la qual utilitzà un gran nombre d’autors clàssics com a autoritats, entre ells «Tito Livio, Salustio, Paulo Orosio, Justino, Julio Celso, Suetonio, Virgilio, Ovidio, Stacio, Oracio, Juvenal, Persio, Apuleyo e maiorment de Valerio».⁹

Ja en el regnat de Joan I, en el llibre primer del Somni de Bernat Metge apareix Estaci entre altres autors clàssics, quan el rei es dirigeix al seu conseller amb aquestes paraules: «De Virgili, Sèneca, Ovidi, Horaci, Lucà, Estaci, Juvenal e molts altres poetes te diria ço que·n han escrit, mas tu has aquells tan familiars que no seria àls sinó empènyer ab la mà la nau que ha bon vent.» També esmenta Tirèsias, l’endeví tebà, en el llibre quart de la mateixa obra. Això no obstant, Estaci no figura entre els autors de la biblioteca de Metge, de manera que no ens és possible saber fins a quin punt el coneixia (encara que podria ésser que, com a secretari reial, usés l’exemplar del rei en Martí).¹⁰

Pels mateixos anys coneix igualment la Tebaida mossèn Antoni de Vilaragut, car, en la traducció Les Tragèdies de Sèneca, l’esmenta en el moment d’explicar l’argument d’Els Tebans, dient: «E d’aquesta batalla [d’Etiocle e Polinices] escriu largament Staci poheta.»¹¹

Felip de Malla, que estudià a Barcelona gramàtica llatina entre el 1386 i cl 1391 (els dos darrers anys la retòrica i la poètica, successivament) demostra posseir una sòlida cultura i tenir un bon coneixement dels clàssics, els quals valora des del punt de vista cristià. En la seva correspondència es troben reminiscències clàssiques, que es multipliquen en el Pecador remut (redactat entre el 1419 i el 1423), on l’autor anomena una sèrie d’autors antics:

Enumera també alguns passatges i textos d’aquests autors llatins, però no d’Estaci. L’opinió de l’editor, M. Balasch, sobre el passatge és que aquests autors, habituals en les escoles d’altres països europeus, no ho eren tant en la seva terra.¹²

Fins a la recent traducció de les Silves per Miquel Dolç i Guillem Colom, no es coneix cap altre testimoni de la presència d’Estaci en la cultura catalana.

NOTES

1. Manuel MILÀ I FONTANALS (1861), De los trobadores en España, Barcelona, J. Verdaguer; Antoni RUBIÓ I LLUCH (1908-21), Documents per a la història de la cultura catalana migeval I-1I, Barcelona, L’Avenç – IEC; Martí de RIQUER (1934), L’humanisme català (1388-1494), Barcelona, Ed. Barcino; Jordi RUBIÓ I BALAGUER (1990), Humanisme i Renaixement, Barcelona, Dept. de Cultura – Abadia de Montserrat.

2. RUBIÓ (1908-21), vol. II, 233-242, especialment 239; MILÀ (1861), 488-491; Rudolf BEER (1894), Handschriftenschäfte Spaniens, Viena, Buchhändler der Kais. Akademie der Wissenschaften, 98; vegeu també Jaume MASSÓ I TORRENTS, «Inventari dels hens mobles del rey Martí d’Aragó, transcrit per Manuel de Bofarull», Revue Hispanique 12, 1905, 413-590, especialment 452, núm. 274.
 

3. BEER (1894), 34; RIQUER (1934), 12; MILÀ (1861), 492.

4. Enrique BAYERRI BERTOMEU (1962), Los códices medievales de la Catedral de Tortosa, Tortosa, Algueró y Baigues, 211-212; Ubaldo PÉREZ GUTIÉRREZ (1978), «Aportaciones del manuscrito 148 de Tortosa a la tradición manuscrita de la Tebaida», Durius 6, 143-166; Lisardo RUBIO FERNÁNDEZ (1984), Catálogo de los manuscritos latinos existentes en España, Madrid, Universidad Complutense, 550, núm. 674; Pere-Enric BARREDA (1992), «La Tebaida de Estacio en el manuscrito 148 del Archivo capitular de Tortosa», Habis 23, 63-95.
 

5. Jaime VILLANUEVA (1803-52), Viage literario a las iglesias de España I-XXII, Madrid, Imp. Real – Imp. de la Academia de la Historia, XXII (1852), 232; RUBIO (1984), 431, núm. 517. Vegeu també Guillem COLOM – Miquel Dolç edd. i tradd. (1957-63), P. Papini Estaci. Silves I-III, Barcelona, Fundació Bernat Metge, I, 35-36.

6. BEER (1894), 56; RUBIO (1984), 35, núm. 27.

7. Juan CORMINAS (1849), Suplemento a las Memorias para formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes de Felix Torres Amat, Burgos, Imp. de Arnaiz, 173.
 

8. A. RUBIÓ I LLUCH (1917-18), «Joan I humanista i el primer període de l’Humanisme català», Estudis Universitaris Catalans 10, 1-117; RIQUER (1934), passim; «Traduccions de clàssics», en Martí de RIQUER [& Antoni COMAS & Joaquim MOLAS] (1984), Història de la literatura catalana I-XI, Barcelona, Ariel, vol. III, 134-141.
 

9. RUBIÓ (1917-18), 43.

10. RUBIÓ (1917-18), 55; RIQUER (1934), 46; Bernat METGE (1975), Obra Completa, ed. Lola Badia & Xavier Lamuela, Barcelona, Selecta, 172 i 251.

11. RUBIÓ (1917-18), 64.

12. Felip de MALLA (1978), Correspondència política, ed. Josep PERARNAU, Barcelona, Ed. Barcino (Els Nostres Clàssics 114); Josep Maria MADURELL (1963-64), «Mestre Felip de Malla», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 30, 499-626; RUBIÓ (1916-17), 100; RIQUER (1934), II; Felip DE MALLA (1981-86), Memorial del pecador remut I-III, ed. Manuel BALASCH, Barcelona, Ed. Barcino (Els Nostres Clàssics 118, 119, 123), I, 205; Josep Maria BALCELLS (1962), Felipe de Malla y «El Peccador remut» (contribución al estudio de sus fuentes). Memòria de llicenciatura (inèdita), Barcelona, Universitat (Seminari de Romàniques).

Llibre: Publi Papini ESTACI (2010), Aquil·leida. Fragment de la Guerra de Germània, ed. trad. Pere-Enric BARREDA, Barcelona, Fundació Bernat Metge (377), 31-33 i 38-42. ISBN 978-84-9859-140-8

Webs: http://cataleg.institutcambo.org/epages/EditorialCambo.sf/ca_ES/?ObjectPath=/Shops/EditorialCambo/Products/0377/SubProducts/0377-0001

– http://books.google.cat/books?id=MR1gfs81xpYC&pg