VARIACIONS

De tant en tant s’agraeix la feliç coincidència de trobar en una mateixa pàgina de diari un parell de textos intel·ligents amb els quals tens l’oportunitat de sentir-t’hi a gust. La pluralitat en l’expressió d’idees és, no cal dir-ho, un bé preuat que cal conservar, però de vegades (tampoc no ens n’hem d’avergonyir) sentim autèntica ràbia quan al costat d’un article que tu consideres bo de debó hi ha una mediocritat de la pitjor espècie. En nom de la pluralitat ho acceptem gairebé tot, però deixeu que m’alegri d’haver pogut llegir avui una pàgina sencera de El Pais, en aquesta trista pseudosecció dedicada a Catalunya (que massa vegades només es salva per l’habilitat periodística d’algun dels seus col·laboradors d’opinió), sense aixecar la vista del paper. Dos articles ocupen tota la pàgina amb idees d’esquerres (miracle!), sàviament escrits, carregats de sentit comú, i amb una sana voluntat de contradir tendències generals.

El primer és d’Oriol Bohigas, arquitecte i actual president de l’Ateneu Barcelonès, i el segon és de Vicenç Navarro (a la fotografia), catedràtic de polítiques públiques, especialista de primera fila en l’estudi de les polítiques socials i amb un esperit crític a prova de bomba.  

Bohigas fa una defensa del govern d’esquerres que hem tingut els darrers anys en contraposició als 23 anys anteriors de gestió monolítica i uniforme. Destaca el valor i les virtuds de la coalició com a sistema de govern i rebutja les crítiques d’inestabilitat pel simple fet que hi hagi discrepàncies (per importants que siguin) internes. Repassa rapidíssimament les millores en polítiques socials que s’han produït i cita com a un dels principals problemes de l’acció de govern la dificultat per explicar totes les fites assolides, que hi són i a més, ben destacables. No s’està de dir que l’expulsió d’ERC va ser també un error que no ha donat cap rèdit o benefici a la gestió del govern i finalment destaca el fet, innegablement històric, que només una Generalitat presidida per les esquerres ha estat capaç de construir un nou estatut.

De les paraules de Bohigas, el que més em fa dubtar és la suposada bondat de l’estatut, gris i curt de mires segons el meu parer, però m’anima el to general del seu text, perquè intenta aportar una visió positiva de la feina feta i defuig les crítiques viscerals, gairebé sempre basades en exclusiva en patinades més de tipus formal que no pas de fons. Es llegeix entre línies a tot el text la idea que govern i poder no són prerrogatives exclusives de la dreta, i unes ganes decidides de contestar amb arguments la visceralitat i l’agressivitat habituals dels polítics conservadors.

Per la seva banda, Vicenç Navarro, explica amb profusió de dades que l’aparença de bonança que produeixen les xifres positives de la macroeconomia no té res a veure amb la realitat social del país, que veu com es polaritzen les diferències socials i econòmiques. És crític, en aquest sentit, amb l’acció de govern del PSOE, denunciant el tractament fiscal desigual dels ciutadans, que afavoreix invariablement els més adinerats.

No cal que m’extengui més. Llegiu els articles, que valen la pena. En tots dos hi ha qüestions discutibles, com no podia ser d’altra manera. Però, certament, tenia ganes de llegir aportacions de nivell fetes des de la perspectiva real de l’esquerra i que fossin expressades per intel·lectuals sense responsabilitats de govern. Per cert, sembla que darrerament, dels intel·lectuals d’esquerra se n’està perdent la mena, perquè escassegen les seves aparicions públiques i molt més encara la seva capacitat d’aportar idees i propostes de regeneració de les actuals polítiques de govern.

El govern ja el critiquem prou i el deixem de volta i mitja. I ho seguirem fent, és clar. Però la intel·lectualitat progressista està de baixa. On sou? Els conservadors us tenen arraconats? Ja no és modern ser d’esquerres? O és que us fa vergonya defensar politiques progressistes si venen del govern?

Sort que, entre d’altres, encara ens queden Bohigas i Navarro, dos moderns per la qualitat i l’actualitat de les seves propostes i idees, però també dos clàssics mercès al seu esperit crític, contrastat per anys de trajectòria. Espero que mantinguin vives les tribunes des de les quals poden parlar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!