Després d’un pont alliberador, repasso el bloc de Saül Gordillo i hi trobo un post dedicat a Francesc Grau i Viader, calellenc d’una peça que va morir ara fa deu anys. Saül, oportú i encertat com poques vegades, ha obert una referència a Viquipedia per a Grau, i recorda amb nostàlgia el seu mestratge per a uns quants maresmencs que vam tenir la sort d’escriure les primeres ratlles d’estil vagament periodístic sota la seva mirada amable i correctora. No puc fer altra cosa que sumar-me a l’homenatge que li fa Saül, i a més li agraeixo que tingui més memòria que jo i que m’ajudi a refrescar els bons records. Com n’és de fàcil oblidar la generositat dels que algun dia ens van donar suport desinteressat!
Fa ja pràcticament vint-i-cinc anys que Paco Grau em va trobar a l’Institut de Batxillerat Bisbe Sivilla de Calella i, fent cas al professor Joan Ferrer (el que després seria secretari personal durant els darrers anys de la vida de Joan Coromines), em va proposar que escrivís alguna cosa per al Nunci, la revista local de Calella. Santa paciència! Grau va corregir les meves primeres vel·leïtats periodístiques, adolescents, impetuoses, desordenades i absolutament immodestes, i em va anar dient, amb aquell somriure bonhomiós que sempre ens dedicava als que li portavem algun text perquè li fes una ullada, que havia d’evitar les subordinades excessives, que havia de consultar el diccionari cada cop que plantava un regutizell d’adjectius als meus articles, i que havia de ser més prudent quan criticava a tort i a dret qualsevol cosa que bellugava davant del meu nas.
Molt abans d’entrar a la facultat de periodisme, Grau em va despertar el cuc de l’escriptura, el gust per explicar coses, les que sigui, i el plaer immens de descobrir que algun lector fins i tot arribava a entendre alguna cosa de les que jo intentava transmetre. I, sobretot, em va fer conscient de l’immens privilegi que suposa tenir un racó de paper a disposició per expressar idees i opinions, i de la responsabilitat que ens cal assumir quan decidim, efectivament, omplir aquest racó de paper amb afirmacions contundents. Ho vaig dir en públic, quan va morir i ho repeteixo ara: gràcies, Paco. I espero que la memòria no em falli per temps que passi, per poder repetir-ho tantes vegades com calgui. Gràcies, Paco.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!