VARIACIONS

Surto al vespre a llençar les escombraries, carregat amb quatre bosses (rebuig, paper, plàstic i vidre, ves per on) i mentre camino per la vorera, veig una parella que discuteix, cinquanta metres més enllà, just davant dels contenidors als quals em dirigeixo. Els faig entre cinquanta i seixanta anys (sóc molt dolent endevinant l’edat de la gent) i tenen un aspecte, malgrat la situació que ara us descriuré, prou digne. Ella està asseguda en un banc i ell està dret just al davant, una mica inclinat, abocat damunt de la seva parella. Tots dos s’agafen pels braços i s’estiren ara endavant, ara endarrera, ara amunt, ara avall. Ell remuga en veu baixa, de forma inintel·ligible; ella, en canvi, crida amb un espinguet dolorós. Porqué no me lo das? Venga, dámelo, dámelo! Qué escondes? Com que m’hi estic acostant miro cap a una altra banda i intento passar desapercebut. Impossible: quan la senyora em veu se m’adreça amb un crit que em deixa glaçat: Señor, ayúdeme!

Ja hi som. De bones a primeres no li faig cas, però com que la senyora insisteix i el seu company incrementa la força de les seves estrebades, me’ls miro amb més intenció per intentar descobrir què passa i actuar en conseqüència. Començo a tèmer que estic davant d’un cas incipient de violència… de carrer (anava a dir domèstica!). L’home es mou lleument per tapar la dona amb el seu cos i interposar-se, per tant, en el meu camp de visió. Però la senyora, sense aixecar el cul del banc, estira el coll i torna a cridar-me. Señor, ayúdeme! Dígale que me enseñe el movil… que no quiere decirme a quien ha llamado! I acte seguit intenta introduir la seva mà a la butxaca interior de la jaqueta del senyor. Ell li pica la mà sorollosament, com aquell qui pica els dits d’una criatura entremaliada. Que te estés quieta! Ara l’he entès, a ell, per primera vegada.

La cosa em sona a ximpleria, així que m’afanyo a llençar les bosses als contenidors. Amb l’esverament gairebé m’equivoco i llenço el paper al lloc del plàstic… Quan ja giro cua per marxar, els crits s’incrementen i la senyora fa Qué me escondes? Si no escondes nada enseñame el número al que has llamao! Señor, ayúdeme, dígale que me enseñe el movil!

Com que el senyor té una actitud més contundent i sacceja de valent la senyora, penso que he de fer alguna cosa. M’hi acosto lleugerament, i tot intentant construir una veu contundent i autoritària els dic alguna cos així com…. Facin el favor de comportar-se i resoldre les seves diferències pacíficament. Sento la meva veu com si fos un altre el qui parlés. Es fa un instant de silenci. Senyor i senyora callen i aturen els seus moviments, que ja començaven a ser preocupants. Jo m’estic allí plantat, amb una sensació immensa de ridícul.

I tornen a saccejar-se l’un a l’altre, sense dir-me res. De sobte, la senyora veu un noia que camina per la vorera de l’altra banda del carrer i crida tot adreçant-s’hi: Llama a los mossos! Llama a los mossos! Alça Manela! Com que ha vist que jo no faig prou cas a la seva demanda, passa a majors i passa de mi.

La parella (el marit, suposo) aconsegueix fer-la aixecar del seient i li va dient alguna cosa en veu baixa mentre la té fortament agafada pel braç. Tranquil·litat, tranquil·litat, els dic jo. Ara sembla que començo a reconèixer la meva pròpia veu. I ells comencen a caminar, lentament i discutint sense parar, en la direcció contrària a la que agafo jo. Me’ls miro una estona, no fos cas que la cosa s’agreugi, però els veig cada cop més pausats. Caminar els senta bé, suposo.

I ja està. Em giro i de sobte trobo set o vuit persones que s’han aturat i han format espontàniament un semicercle; contemplaven l’espectacle. Un senyor em mira directament i fa que sí amb el cap, com volen dir Ben fet, ben fet. Jo apresso el pas, mort de vergonya. Bona nit, els dic. Ningú no contesta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!