“La vall que des d’allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres, esquenes… tot fet un garbuix tacat per reguerons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror transparent d’aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l’entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xucla-mels.”
Quanta, quanta guerra… Mercè Rodoreda
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!