Això de les crisis polítiques, de les renovacions dels consellers i, a la fi, dels canvis de govern (fins i tot si són després d’eleccions democràtiques), trobo que fan massa por. Ens imaginem sempre conseqüències catastròfiques quan, tal com diu avui mateix Quim Monzó a La Vanguardia, de fet mai no passa res. Res que sigui excessivament greu, hi afegiria jo. A mi, sense haver de pensar-hi gaire, el canvi de Govern m’ha anat d’allò més bé per un parell de qüestions ben prosaiques i pràctiques.
Per una banda, les urgències inevitables del final de mandat per deixar temes tancats han fet que m’hagin gestionat en un parell de dies la signatura d’un conveni que feia entre tres o quatre mesos que estava intentant concretar i que estava momentàniament encallat. El conseller sortint ha volgut firmar el document abans d’abandonar el vaixell per deixar tancat un acord en el que s’havia compromés personalment i que, per bé que no perillava pel canvi de titular de la conselleria, s’hauria ajornat dos o tres mesos més, com a poc. O sigui que avui tinc signat un conveni per al qual en altres condicions hauria hagut d’esperar no menys d’un parell de mesos més. Bona cosa.
Per una altra banda, aquest mateix matí, l’Associació Catalana de Professionals de les Politiques de Joventut, que presideixo, ha presentat un dictàmen sobre la Xarxa Catalana d’Informació Juvenil acordat amb el Secretari General de Joventut a través de conveni. La gràcia del tema és que el dictàmen es va encarregar ara fa uns tres mesos amb la condició que estigués finalitzat justament ara, a finals de novembre, perquè no era possible saber, en aquell moment, quina continuïtat tindria l’actual secretari general. A la fi, el canvi de color polític en aquesta àrea (de sociates a republicans), ha fet que avui hàgim entregat el dictàmen a un secretari general en funcions que no en podrà fer res de gaire pràctic, i que quedarà en mans del seu substitut o substituta (que ves a saber qui serà) del que, és clar, en desconeixem les intencions. El cas és que, a banda de les presses, que sempre són inicialment emprenyadores, per a l’associació ha estat una benedicció tanta eficàcia administrativa en la gestió de l’encàrrec, perquè d’altra manera, i sense les exigències temporals, difícilment hauríem pogut elaborar un document d’aquesta complexitat i de tanta vàlua per a la feina que ens toca fer, en tant poc temps.
Aquest mateix matí, un tècnic de l’administració implicat en un d’aquests dos temes, em contestava per e-mail a un agraïment meu per la celeritat amb què s’ha solucionat el tema, literalment així: "tant de bo els nostres responsables polítics fossin sempre tan eficients com en aquest cas". La reflexió té gràcia, oi? L’eficàcia és de dos responsables polítics justament els darrers dies d’exercici del seu càrrec, quan ja tenien la seguretat que no el continuarien ostentant. La veritat és que em sento afortunat, perquè també és cert que, davant de la perspectiva de no seguir en el seu càrrec, tots dos podien haver decidit engegar-ho tot a pastar fang i deixar-me a mi i a les institucions que represento més penjats que un fuet.
O sigui, que al final resultarà que els nostres politics no són tan terribles com de vegades ells mateixos s’entesten a fer-nos creure. I dic jo, perquè són modestos fins al punt de fer-nos creure que són mals gestors si quan volen ens demostren que en saben prou? Perquè no van gestionar amb una mica més de celeritat aquestes temes quan encara hi havia temps de sobra? Perquè van esperar a anar per feina quan ja sabien que plegaven?
En el fons, no puc evitar-ho, m’agrada aquest país tan emprenyadorament complicat i contradictori. És divertit. Aconseguirà Montilla que el govern sigui més eficaç sense fer-li perdre excessivament aquesta còmica tendència al vodevil i que al cap i a la fi anima les nostres tertúlies polítiques, que d’altra manera serien ben ensopides?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!