VARIACIONS

Aquests dies està de moda dir pestilències dels buscadors de bolets. Certament, els darrers temps s’ha produït una revifada d’aquesta afició  i els mitjans han contribuït cosa de no dir a la incorporació de nous boletaires a la nòmina d’usuaris del bosc. El fenòmen és evident, i és fàcilment constatable quan surts a la muntanya el cap de setmana: proliferen els excursionistes ocasionals que es pengen un cistell sota del braç i remenen el sotabosc amb ganes. Però aquest increment d’usuaris (diguem-ho així) de la muntanya no fa gràcia als elitistes de la cosa natural, que voldrien que camins i corriols estiguessin vetats per als ciutadans que no acreditin la pertinença a alguna nissaga de probada autenticitat boletaire.

Jo diria que està tan de moda anar a buscar bolets com dir pestes dels nous boletaires. I tan és així que fins i tot el nostre idolatrat i mai prou lloat Quim Monzó es va afegir a l’obertura de la veda per posar de volta i mitja els boletaires revinguts. Em dol a l’ànima dir-ho en veu alta, però aquesta vegada no puc estar d’acord amb l’article que el mestre Monzó va publicar a La Vanguardia del passat 23 d’octubre, amb el títol (prou explícit) Tiran más dos setas de dos carretas.

Ens passem la punyetera vida malparlant dels hàbits urbanites, de la creixent separació entre la vida urbana i la vida rural, de la falta d’educació ambiental, del desconeixement del nostre entorn natural, de la ignorància supina sobre fauna i flora del país, i resulta que quan trobem la fórmula adequada per aconseguir que centenars d’urbanites visitin de bon grat el bosc, no fem altra cosa que dir-ne penjaments.

Quim Monzó diu en el seu article que a ell no li agrada anar a buscar bolets i que segurament no ho farà mai, però que li molesta trobar tanta gent patejant el bosc per fer-ho. Home, no fotis! A mi també m’agradaria que quan vaig al cine tota la sala fos per a mi, o que quan passejo per una avinguda de Barcelona em deixessin la vorera per a ús exclusiu, o que al metro ningú no pugés al meu vagó, o que…

És infinitament millor que urbanites reconsagrats vagin a passejar pel bosc amb l’excusa de buscar bolets que no que vagin a dir penjaments de jugadors i àrbitres en un camp de futbol, o que es tanquin a veure la tele tot el cap de setmana, o que s’apilonin en centres comercials específics per a “garrulus” (disculpeu la llicència urbanita) o que facin qualsevol de les coses que idiotitzen i que denigrem cada cop que en tenim ocasió. Ja sé que si van al futbol, es queden a casa mirant la tele o van a un centre comercial ens deixen altres espais lliures per als que som infitament millors que ells, però el que no podem fer és demanar millor educació i consciència ambiental al món sencer i després exigir-los que no s’acostin ni de casualitat a la muntanya perquè la malmenten i perturben la nostra tranquil·litat.

Què hem de fer? Crear reserves naturals només per a ser visitades per a persones de comprobada consciència natural? Demanar un exàmen de suficiència i aptituds ecològiques per a tots aquells que vulguin trepitjar un pam de terra no asfaltada?

El primer argument que usen els purs de natura és fàcil: és que no tenen ni idea de caminar pel bosc i ho malmeten tot. Mentida podrida. Ja sé que aquesta afirmació pot fer mal, però jo he vist més pagesos o habitants de zones rurals fotent burrades a la muntanya que no pas urbanites maldestres. Els urbanites es foten de cap amb més facilitat, són poc traçuts per orientar-se, no coneixen el nom de les plantes ni els insectes i porten “tupers” per menjar amb forquilla i ganivet per comptes de sans i monumentals entrepans. I què? És el seu problema, no? I si bé és cert que molts visitants esporàdics d’origen urbà dels nostres boscos no tenen ni poc ni molt respecte per la natura, no hi són pas en un percentatge superior als provinents d’entorns rurals; n’estic seguríssim. En tot cas, aconseguir que urbans i rurals tinguin més respecte per l’entorn és una qüéstió d’educació. Per a tots. Eduquem-los! Són justament els que voldrien la muntanya en exclusiva per als muntanyencs els que sempre demanen major educació ambiental. Doncs fem-ne! No se m’acut millor manera de fer-ne que portant la gent a la muntanya.

El segon argument que sento també té gràcia: és que no deixen ni un bolet pel camí. Si els nous boletaires són tan burros com diuen, ben segur que no tenen ni idea d’on anar a buscar el preuat tresor que hauria d’omplir els seus cistells. Els boletaires de tota la vida són els que saben on són els arols i saben per quina banda del bosc s’han d’endinsar per trobar-los. Que demostrin la seva expertesa, que deixin els contorns de les carreteres per als inexperts i que vagin ells a trobar bolets allí on n’hi ha més i on són més bons. Que deixin les escorrialles per als maldestres urbanites; al cap i a la fi, aquests urbanites no se senten ferits en el seu orgull personal si no troben ni un bolet de mostra. Són els boletaires de tota la vida els que presumeixen de saber-ne més que ningú, d’omplir els cistells més rapidament que ningú, de… O és que potser no en saben tant com diuen?

Ah, i la última troballa dels enginyosos defensors de la natura és demanar que els boletaires rescatats pels bombers perquè s’han perdut paguin de la seva butxaca el servei de rescat. Sí, és clar: i els accidentats de trànsit que es paguin també els serveis mèdics i si no que no tinguin accidents! I els habitants dels municipis petits que es paguin ells solets les carreteres i si no que vagin a peu! I els pijos que van a esquiar que es paguin l’atenció mèdica quan prenen mal a la pista i si no que juguin a escacs! I els culers que paguin de la seva butxaca els dispositius de seguretat, trànsit, neteja, etc, i si no que per comptes d’anar al futbol es quedin a casa… I…. i ja n’hi ha prou.

No us diré que m’entusiasmi trobar multitud de gent a la muntanya. Però tampoc no cometré la frivolitat de demanar que els excursionistes es quedin a casa perquè són boletaires de nova fornada, perquè no en saben prou o perquè considero que no tenen prou consciència ecològica. No fotem. Deixem de queixar-nos per tot i aportem algun granet de sorra a la concòrdia universal dient, per exemple, Bon dia! quan ens creuem amb un boletaire (nou de trinca o carregat d’experiència) al bosc. I no siguem torracollons!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!