pepcanals
l'internauta d'Argentona
PARTICIPACIONS PREFERENTS
Avui llegint una entrevista a l’assessor financer Ángel Faustino en el suplement “Emprenem” del diari ARA d’aquest diumenge, he recuperat la necessitat de donar el meu punt de vista sobre aquest complicat tema, sobre tot pels afectats, de les participacions preferents.
¿Podem fiar-nos dels bancs després del cas de les preferents?
Crec que tothom té la seva part de responsabilitat. Primer, les preferents són un actiu regulat i supervisat des de fa 14 o 15 anys. El govern va dir als bancs que havien d’augmentar els seus fons propis i que les preferents comptaven com a tals. I els bancs les van vendre sense explicar-les gaire bé als clients. Finalment, és trist, però aquests clients també tenen part de culpa. Quan comprem un cotxe, els homes acostumem a documentar-nos i llegir sobre cotxes fins a fer-nos uns experts en la mida de les rodes o el tipus de suspensió. En canvi, quan anem al banc, ni ens mirem els papers que firmem. Igual que es parla de la cultura del vi, cal cultura financera.
Totalment d’acord en que les preferents són un actiu regulat des de fa 14 o 15 anys, sinó recordo malament les primeres es varen comercialitzar entre 1998 i 1999, però el que no diu l’entrevistat es que o bé la regulació va canviar de sobte l’octubre del 2011, o bé el que va canviar va ser la supervisió.
Per altre part no varen ser no més els bancs els emissors d’aquest producte, que jo conegui REPSOL i TELEFÒNICA, es varen apuntar al mateix carro, de fet BBVA i “la Caixa” les varen comercialitzar.
Els bancs les varen vendre sense explicar-les gaire bé als seus clients?
La direcció dels bancs ho desconec, però els comercialitzadors directes, es a dir els empleats de les oficines varem transmetre el que se’ns va explicar.
Era un producte de renda fixe, amb un interès mínim garantit i que podia pujar en funció del mercat, habitualment del tipus d’interès oficial. En molts casos era una inversió perpetua però que l’entitat emissora podia amortitzar a partir de certa data si així ho creia convenient.
Com hi hauria un mercat intern de cada entitat, el fet de que fos perpetu no era cap inconvenient ja que en 48 hores el mercat intern ho assumiria sense problemes al ser un producte a un interès superior ales imposicions de termini habituals.
El que si avisàvem era que, en cas de que l’entitat emissora deixés de tenir beneficis, deixaria de pagar interessos. Però, ¿qui podia pensar, fins fa poc més d’un any, que un banc, caixa d’estalvis o les entitats esmentades podien deixar de tenir beneficis?
Crec que els clients, per altre part, no en varen tenir cap culpa, l’única culpa la confiança absoluta en els empleats que els hi proposaven aquesta inversió.
Un exemple clar de la realitat de tot l’anterior es que la meva mare va arribar a tenir tots els seus estalvis en participacions de Telefònica i la mare del meu cap directe, director de 27 oficines, en te, o tenia de REPSOL (desconec en aquest moment si s’han reconvertit).
D’acord que cal cultura financera, però per això estan els assessors com el senyor Ángel Faustino o els directors de les entitats financeres. Quan comprem un cotxe es el venedor que ens explica les bondats del seu producte i a tots el concessionaris faran el mateix, dons això va passar a les entitats bancàries, totes deien més o menys el mateix sobre les seves participacions.
Des del 1998 fins l’octubre del 2011, el mercat secundari de participacions a l’entitat on treballava va funcionar a la perfecció. Quan un client volia vendre, generalment per necessitat, teníem una llista de clients que estaven interessats en la compra, bé perquè ja en tenien i trobaven que era un bon producte, bé perquè el termini els hi donava menys interès.
Es més, hi va haver-hi una època en que moltes oficines tenien un empleat de guàrdia per les tardes comprovant si alguna altre oficina havia posat en venda participacions, i no havia tancat la compra amb un client propi. Penseu que quan una oficina posava en venda participacions tenia un temps limitat per fer la compra per un altre client de la mateixa oficina, després quedaven lliures pel primer caçador.
En aquests dotze o tretze anys es varen fer milers d’operacions en aquestes condicions. En definitiva es va comercialitzar com un producte amb una liquiditat absoluta i així va ser fins a finals del 2011.
Que jo sàpiga en aquests anys no hi havia un mercat obert per aquest producte, no calia.
De cop, l’octubre del 2011, ens diuen que el mercat de participacions queda tancat i ja no es poden creuar operacions entre clients, que properament hi haurà un mercat obert on es determinarà en funció de cada emissió el preu.
El meu gran dubte i que ningú m’ho ha explicat de forma convincent es perquè es produeix aquest canvi sobtat. Es cert que un parell de mesos abans hi havia algun rumor, però com molts altres que he rebut al llarg de la meva vida professional.
El que més s’ha dit es que va estar una exigència de la U.E. que ja començava a tenir clar que la majoria d’entitats espanyoles del sistema financer necessitarien ajuts com ara ha quedat palès.
Aquest mercat es posa en marxa a principi del 2012 i el primer que s’observa es que el preu en que negocien les participacions es molt inferior al nominal.
Això podia tenir sentit per les entitats que es deia haurien de ser intervingudes, però no hauria d’estar així en el cas d’entitats com el Santander, BBVA, la Caixa, Telefònica o Repsol. Però la realitat va ser que el valor de mercat era molt inferior.
A partir d’aquí les tres entitats financeres que he esmentat varen donar opcions als seus clients per convertir les participacions perpetues en altres productes, no entro aquí en la bondat o no d’aquesta conversió, però va ser acceptada majoritàriament, quin remei, pels propietaris de participacions.
En el cas de les de Telefònica fa un parell de mesos varen donar una opció, que quan va donar-se a conèixer, va fer que el seu valor pugés fins arribar a un 89% el que va aprofitar la meva mare per vendre, ja que no volia quedar-se amb el 60% invertit a 10 anys, en té 84, i la resta 40% en accions de Telefònica, que es varen poder vendre a un valor similar al de sortida.
Repsol, que jo sàpiga, encara no ha mogut fitxa.
El problema greu ha estat pels propietaris de participacions de les entitats intervingudes, Bankia, Catalunya Caixa, etc. En aquests casos les pèrdues poden arribar al 40%, si bé també es cert que alguns casos que han anat a arbitratges o demandes han aconseguit pràcticament el 100%.
Com sempre els més perjudicats els petits estalviadors, així el propi Ángel Faustino en el seu bloc recomanava el maig d’aquest any invertir en Preferents, i tenia raó, si compraves Telefònica a un 65% el mes de maig les podies vendre l’octubre al 89%, una vergonya.
Pensant malament, si jo sóc un alt directiu de Telefònica, sabent el que passaria no li recomanaria als meus amics aquest gran negoci?
Per acabar, es pot escriure molt més, posant exemples concrets de situacions, el que més greu en sap de tot l’anterior es que, després de tot el que ha passat i està passant, no hi ha cap responsabilitzat per part de ningú, ni el Govern, ni el Banc d’Espanya, ni la CNMV, ni els alts directius de les entitats i, en canvi, hi hagi milers de perjudicats per la mala actuació.
Hi ha diverses webs que parlen del tema, a part de molts articles de diaris no tots, sota el meu punt de vista, ben realitzats, recomano les següents webs:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!