pepcanals

Fa uns dies en Joan Majó va escriure un article a l’ARA sota el títol “El termòmetre democràtic”

http://www.ara.cat/premium/opinio/termometre-democratic_0_1126687340.html

en el que estableix tres sistemes per mesurar la democràcia: la sobirania popular, les eleccions lliures (les urnes) i l’imperi de la llei i el dret.

No vull entrar aquí a valorar o comentar l’article del que recomano, això si, la lectura.

Hi ha alguna cosa que falla quan la paraula democràcia pot ser feta servir per règims com el de l’actual Veneçuela de Maduro o Chaves, el de la Rússia de Putin, o el del PP de ses Illes i València, al mateix temps que altres com el de USA, altres paisos europeus, etc.

Quan a “Google” posem la paraula “democràcia” com es habitual el primer que ens apareix es el link a l’enciclopèdia lliure, però a continuació he trobat la web de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/edupolis/7demos.htm

en la que es diu que quan s’ha començat a viure formant un estat, el kratos, és a dir el govern, no l’ha exercit el demos, es a dir el poble, sinó uns pocs: una família, un líder, un grup,.. però no el poble.

Justament, per a mi, aquest es el problema. Al final, encara que sigui després d’una votació popular el poder l’acaba exercint, una família, un lider, un grup o grups.

Un cop elegit, més o menys democràticament, sobre tot si aconsegueix la majoria, s’acaba exercint un poder que deixa de ser democràtic.

En teoria la separació de poders hauria de servir per evitar els abusos, el poder legislatiu hauria de ser la part del estat que es limités a dictar les lleis, el executiu el responsable d’aplicar-les i el control o avaluació l’hauria de fer el judicial.

Malauradament aquesta separació de poders teòrica a la pràctica molts cops es gaire bé inexistent i l’exemple més clar el tenim en l´estat espanyol.

Nosaltres tenim sufragi universal, una Constitució, redactada en un moment molt difícil, una teòrica separació de poders i un sistema de partits, molt millorable, però el tenim, però al meu entendre ens manca totalment el darrer component d’un Estat democràtic, que es el respecte a les llibertats individuals i respecte a les minories, evitant la dictadura de les majories.

Com diu l’entrada de la “xtec” pot passar que la “voluntat del poble” sigui només la voluntat de la part més activa i interessada del poble o bé de la part que té més accés als mitjans de comunicació, d’aquí la importància d’aquests i com poden acabar influint i molt en els procés democràtic.

El més curiós de tot plegat es que els grecs ja havien detectat tots els problemes i mancances de la democràcia. Així havien detectat el risc a la demagògia i havien anomenat “idiotés” a les persones que passaven de la política, ja que d’alguna manera aquest passotisme espatllava la democràcia.

A tots ens agrada fer servir la paraula democràcia per definir-nos i donar un plus de legitimitat als nostres interessos. Fixeu-nos sinó en les següents webs:

http://www.votaresdemocracia.cat Tots per un #noupaís

http://www.democraciacatalana.cat compromesos amb la voluntat democràtica de constituir un estat propi.

http://www.democraciarealya.es no somos mercancías en manos de políticos y banqueros.

http://www.personaidemocracia.cat fundació privada

http://www.juecesdemocracia.es va nèixer l’any 1983 com una corrent de l’APM Associació Professional de la Magistratura, curiós que en una democràcia uns magistrats tinguin que manifestar-se a favor d’aquesta.

http://www.donesllibertatidemocracia.org/default.asp?id_cat=8 també es curiós que en una democràcia es necessiti aquest tipus d’organització.

http://www.llibertatidemocracia.cat un altre fundació memorial Trias Fargas

http://www.democracialiquida.org cada ciutadà decideix el seu nivell d’implicació en la vida política, en una mena de Parlament virtual. Es un pas més si bé ells mateixos reconeixen que la transició durarà dècades. Sembla una opció interessant.

Podríem seguir hores i hores amb altres exemples, a més en la cerca ho he posat en català.

Avui he fet un petit experiment, cercar la paraula democràcia en els diaris, concretament en el diari ARA d’avui apareix tres cops:

Article sobre l’enquesta del CEO:

A la pregunta sobre si els ciutadans estan satisfets amb el funcionament de “la nostra democràcia”, un

82,7% dels enquestats apunten que n’estan “poc o gens” satisfets

Article d’E. Giménez-Salinas, “Polítics víctimes”:

No creiem en catalans bons i dolents, aquest és un país plural i ens agrada la diferència, el debat és practicar la democràcia, això ens fa créixer i ens enriqueix.

En l’espai sobre música: Loquillo s’embolica en declaracions sobre nazis i democràcia.

“A Catalunya volen que votem per acabar amb la democràcia. El mateix que demanaven les SA nazis”.

..un fragment d’àudio de l’entrevista en què Loquillo diu: “Què deien les SA? Acabem amb la democràcia, votem per acabar amb ella. Quan em pregunten què està passant a Catalunya recomano

un llibre: Història d’un alemany [del periodista i escriptor Sebastian Haffner]”.

Però si fem la cerca en el diari del dia 9 d’abril, l’endemà del debat al Congrés trobem que la utilització de la paraula es multiplica.

Rajoy en portada: La democràcia és l’imperi de la llei, i la consulta no hi cap.

A vist altwitter: “Que no us enganyen: les lleis naixen, creixen es desobeeixen i, finalment, es canvien. #democràcia”

L’article del subdirector David Miró comença: EN DEMOCRÀCIA les formes són el fons. I més endavant diu: Democràcia en estat pur.

A la crònica de Ferran Casas des de Madrid: El Parlament fa una “oferta de pacte per la democràcia” però Rajoy imposa “l’imperi de la llei”

I més endavant deia: La part catalana arribava a Madrid amb una mà estesa, amb una “oferta de pacte per la democràcia”, en paraules de Rovira, que va buscar un to conciliador.

En un altre article sobre el debat a Madrid es diu: David Fernández de la CUP va subscriure que el procés seguirà i va constatar que el Congrés havia convertit “la consulta per la independència en una consulta per la mera democràcia”.

En el seu article diari, Sebastià Alzamora deia:

Rajoy va dir un munt de coses que posaven els pèls de punta, però potser la més bèstia va ser la sentència segons la qual “el més important en democràcia no són les urnes, sinó el compliment de les lleis”

Rubalcaba va dedicar trenta-cinc minuts (com trenta-cinc anys de democràcia deficient) a marejar la perdiu…

En les cartes dels lectors una titulada “Oportunitat democràtica” començava dient: “Si analitzem l’etimologia de la paraula democràcia veurem que vol dir el poder del poble.”

Anant a un altre diari català del mateix dia, LV, trobem moltes més entrades de la paraula màgica, democràcia.

Els votants envien molts missatges cada cop que dipositen la papereta, a Quebec i en qualsevol democràcia, però en aquest cas un sembla segur, no volen sentir parlar, en un temps, ni de consultes ni d’independència.

Parlant de la visita d’un president d’Irlanda a Londres: I plantejant un cop més la pregunta de s’hi ha objectius que justifiquin la violència (¿democràcia, llibertat, identitat nacional, la lluita contra la dictadura, l’apertheid o la opressió..?)

En unes declaracions del president Mas: “…amb una aposta rotunda per la democràcia”

En la intervenció de Marta Rovira: “va demanar als diputats que recolzessin el que és un acord per la democràcia, al estil del aconseguit entre Escòcia i el Regne Unit.”

En la intervenció de Jordi Turull: “I és en aquest context en el que emmarco el desig de Catalunya de protagonitzar un exercici exemplar de democràcia, de votar per decidir i de decidir per progressar.”

En la de Rubalcaba: “que Catalunya segueixi essent l’avançada del benestar, la prosperitat i la democràcia de tots els pobles d’Espanya”.

En la de Coscubiela: “la demanda de Catalunya es sobre la democràcia i no sobre la independència.”

En la d’Alfred Bosch: “l’únic lloc on es pot decidir el procés català és a les urnes, amb els ciutadans decidint el seu futur en democràcia.”

En l’article de Francesc-Marc Alvaro: Els tres comissionats del Parlament pensaven que la qüestió que ahir es debatia en el Congrés es un assumpte de democràcia i Rajoy els hi va deixar clar que es tracta d’un problema de propietat.

A l’editorial es deia:

La única vía, como señalaba la sentencia del TC, pasa por entender que “la primacía de la Constitución no debe confundirse con una exigencia de adhesión positiva a la norma fundamental, porque en nuestro ordenamiento constitucional no tiene cabida un modelo

de democracia militante” que entienda la Constitución como un coto cerrado.

Deixant el debat en un article de José Luis Álvarez: La comprensió per Aznar de les dinàmiques d’alta fricció pròpies d’una democràcia moderna. I més endavant: Es revelador de la immaduresa i rancors de la democràcia espanyola que tots els presidents hagin acabat malament…. Si des del punt de vista de competències personals i de fites institucionals, incorporació del exercit a la democràcia, González és el líder indiscutible de la democràcia espanyola..

Pilar Rahola en la seva columna deia: “utilizar el parapeto de la democracia pera negar la democràcia” i més endavant: “Potser no és Catalunya l’illa sinó Espanya, donada la manera tan estranya d’entendre la democràcia que tenen els seus notables patriotes.”

I a les cartes als lectors un deia: I ara que tot Europa ens està mirant i sobretot Espanya, donarien una lliçó de bones maneres i un missatge de democràcia interna als partits polítics de casa nostra que fan veure que no se n’assabenten.

En l’apartat de #tuitsdecultura: Aleshores estem assistint o a l’ablació de la democràcia o a la pena de mort de la llibertat.

Pel que respecte a LV d’avui tornem a trobar la paraula diverses vegades.

Així Antoni Puigverd diu: Però des de que l’anomenat procés ha començat, les pressions que el PSC de Navarro ha rebut per sotmetre’s al sobiranisme han travessat la línia vermella d’una democràcia saludable.

A “opinió” Yazid Sayigh diu: El pluralisme polític del Líban fa que el panorama sigui molt diferent, per˜ la seva obstinada negativa a canviar el sistema confessional erosiona els pilars constitucionals de la seva democràcia i posa en perill la cohesió de l’Estat mateix.

I més endavant: La democràcia ofereix el contrari: la certesa sobre els procediments i la incertesa

sobre el resultat.

A la seva columna un cop més Pilar Rahola: Però al Parlament els dos partits que estan protagonitzant, avui mateix, els dos escàndols de corrupció més brutals de la democràcia es diverteixen com canalla. És un sainet, però en realitat és una tragèdia.

També novament a les cartes dels lectors un de Valladolid diu: Què serà de la democràcia en aquest nou context econòmic i social?

Com es normal també surt la frase del cantant Loquillo: “a Catalunya volen que votem per acabar amb la democràcia”

Volia fer el mateix exercici amb altre premsa de Madrid com El Mundo o La Razón però ho deixo per un altre dia.

En definitiva el que volia dir es que estant d’acord en que la democràcia sembla el millor sistema té molts matisos i moltes maneres de tractar-la i que tots plegats hauríem de ser més prudents a l’hora d’utilitzar la paraula.

Però encara més quan fem servir paraules com nazisme o feixisme, però això ja es una altre qüestió.

3 de maig 2014

Extret del article de Nicolás Valle del ARA d’avui

http://www.ara.cat/premium/internacional/metode-Paxman_0_1131486967.html

A la societat li preocupa que un metge no estigui prou preparat o que els professors no tinguin mitjans. Però… i els periodistes? Amb l’ensenyament o la sanitat no s’hi juga, oi?

Els poders fàctics comencen a difondre la idea que el sistema ha fracassat i que hi ha societats pròsperes que no estan vinculades a la democràcia o la llibertat, dictadures perfectes com la Xina o l’Aràbia Saudita. Però es tracta d’una fal·làcia: la democràcia és una forma de prosperitat, no assegura la riquesa però garanteix la justícia, ajuda a pal·liar el dolor i la inseguretat i promou formes de vida nobles. Una tirania sempre serà una tirania, encara que sigui rica i tingui bons metges i bones carreteres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!