Pau Vinyes
Història i fotografia
L’OU COM BALLA
L’OU COM BALLA
FIRENZE
En el que porto de vida he tingut la sort de viure moments molt intensos, i un d’ells ha esdevingut realitat tres cops. Em refereixo al plaer de poder conviure durant dies a la ciutat toscana de Firenze. Un fet que supera amb escreix mil i un somnis. Firenze és una ciutat que al viatger que la descobreix per primer cop no el deixa indiferent , més aviat al contrari, l’enamora de sobte. Tant és així que el retorn a la ciutat de les mil i una meravelles és un fet que es pot tornar a repetir. Resseguir pels carrers i places la memòria viva de les pedres que ens parlen dels Medici és quelcom que fa cruixir la pell. El palazzo Vecchio, el ponte Vecchio, el Duomo, Santa Maria la Novella, la Santa Croce o la piazza della Signoria… Esdevenen racons on la bellesa es transforma en un viatge al passat. Retrobar-se amb el passat històric d’aquell paisatge fa que hom realitzi una excursió per les pàgines més lluents de la vida florentina.
Tanmateix, per a mi Firenze és més rica en emocions des de les vores de la ciutat. Parlo de redescobrir-la des de la població veïna de Fièsole. Un petit poble talment reclòs en una vall on la pau i l’harmonia són els reis. El cant dels ocells és la música que ens acompanyarà en l’esvelta visió de la Firenze que ens és llunyana i propera al mateix cop d’ull. Nogensmenys , des de l’església de San Miniato al Monte se’ns repeteix l’emoció de Fièsole. Ara, però, afegint-t’hi el romàntic cementiri municipal just a tocar de San Miniato. Pot sobtar que em permeti el luxe descriure un lloc on reposen els morts de romàntic. I no hi ha lloc més romàntic que reposar tot albirant el tresor monumental de Firenze. Si em deixessin triar el lloc on deixar descansar el meu cos i ànima, no dubtaria pas ni un sol moment: a San Miniato al Monte. Entre anònims taüts on reposen ciutadans que visqueren una febrada d’amor -si més no el clar exemple del jove ràdio telegrafista militar que jau entre els braços de la seu estimada morta misteriosament durant la darrera guerra mundial. Descriure aquests sentiments és quelcom difícil, però el sentiment que hom sent en descriure’ls és una vivència que ofega. No és pas un ofegament de ràbia ans el contrari un ofec d’amor -i descriure-ho mentre escric aquestes ratlles se’m fa difícil, car un cert ofegament em ressegueix tot el cos.
Més enllà de la bellesa de Firenze podem trobar una altra ciutat. Una urbs urbana que també respira encant. Talment un encant més viu que les pedres, car és l’encant de la seva gent. Amb tot això hi podem afegir nous encants que el visitant fugaç no podrà descobrir -a no ser que l’atzar l’acompanyi. Em refereixo a racons on la vida quotidiana té més sentit. És en aquests indrets on la màgia de la ciutat es fa cada cop més real. Els voltants de la piazza de l’església del Santo Spirito amb els seus restaurants, bars i com no el seu mercat setmanal de productes artesans són una de les meravelles més ben guardades de la ciutat “Fiorentina”.
Firenze intocable en el seu tramat urbanístic -ni els devastadors efectes de la riuada de 1966 , degut al creixement del cabdal del riu Arno, va poder transformar-la. Tota ella és protegida. Ni un sol agosarat canvi en la seva fisonomia pot produir-se, car la llei del retoc no hi és permesa. Davant d’aquest fet em miro Barcelona, i concretament Sant Andreu de Palomar, i em quedo perplex. La meva ciutat és un calaix de sastre urbanístic. El meu Sant Andreu és un nyap davant de Firenze. Tanmateix el meu subconscient em respon: “No serà pas que Barcelona ha sabut evolucionar i vestir-se de modernitat?”
Pau Vinyes i Roig
Article publicat a la revista " Sant Andreu de Cap a Peus"
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La ciutat que engloba un període de l’història, el Renaixement, meravellos.
La Piazza del Duomo i la Piazza de Sant Giovanni a Firenze.En aquest espai hi trobem el Baptisteri de Sant Joan, La Catedral de Santa Maria de la Flor, el campanà de Giotto, el Museu de l’Opera del Duomo, les cases dels canonges de la Catedral, la Arxiconfraria de la Misericòrdia, la Lògia del Bigallo, el palau Arzobispal, la Columna de Sant Zanobi i les columnes pisanes de Pòrfido.
Totes aquestes obres varen ser dissenyades per Arnorfo di Cambio, Fillipo Brunelleschi, Andrea del Verrochio, Emilio de Fabris, Donatello, Ghiberti, Paolo Ucello, Giorgio Vasari, Federico Zuccari, Andrea Pisano, Miguel Àngel, i un llarg etc…
La basílica de Santa Maria Novella, una joia dissenyada per l’arquitecte Domenicano Fra Jacopo de Talento da Nipozzano l’any 1350. Més tard entre els anys 1458 i 1470 Lleó Battista Alberto finalitzà la façana amb l’estìl del renaixement. A l’interior hi ha una verge a la trona amb el nen Jesús de Duccio de Broninsegna, la creu pintada per Giotto, la capella Strozzi de Mantova dels Orcarna, la creu de Brunelleschi, les pintures de la capella Tornabuoni de Domenicano Ghirlandaio i les pintures a la capella Strozzi de Filippino Lippi. Tot un recital d’art que cal pair sense preses.
Els jardins de Firenze són una explosió d’escultures que cal contemplar.
Si es disposa de temps, cal efectuar un passeig per diversos racons de la Toscana.
El poble amurallat de Populonia amb les seues postes de sol és un espectacle que cal contemplar. D’es d’aquí es pot veure l’illa d’Elba.
I si disposseu de temps i feu el viatge amb vehicle, vos proposso efectuar una visita a la regió d’Emilia Romagna, prop de la ciutat de Parma, a la vall del riu Po, al poble de Busseto, i més concretament al barri de Roncole on va nèixer Giuseppe Verdi. Podreu visitar la casa on va nèixer, la casa on va ser acollit per estudiar a Busetto i la villa on va viure de gran amb la soprano Giusepina Streponni. Val molt la pena.
Salutacions.