Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
No vull ser una estrella del rock
La situació anormal de la indústria musical en català exigeix de vegades que els músics treballen en unes condicions de precarietat absoluta. Això és un fet indiscutible i, entre tots, hem de sentar les bases perquè en un futur pròxim es garantisquen uns mínims de dignitat per als professionals del sector. Però també és cert que la majoria dels que ens hi dediquem a aquest ofici no ho fem exclusivament per guanyar un jornal: les causes, els atzars i les lluites a les quals podem servir d’altaveu ens fan més atractiva la militància i són una contrapartida realment engrescadora. A més a més, el fet de treballar colze amb colze amb els col·lectius de base i les entitats cíviques ens aporta una visió molt més nítida dels problemes que ens afecten i ens ajuda a entendre, de primera mà, els engranatges del nostre País. La cultura autogestionada és, abans que res, una cultura alternativa. Alternativa en el sentit etimològic del terme, no com l’etiqueta sense contingut que s’utilitza amb freqüència en els mitjans de comunicació per a definir la cultura que s’allunya estèticament del mainstream, però que se sustenta sobre els mateixos pilars… Però no vull desviar-me del tema que ens ocupa: el que m’agradaria és fer una reflexió sobre els avantatges d’aquesta mena de cultura de resistència que no sempre avaluem amb justícia. No tindre vocació d’estrella del rock et permet interactuar, conéixer, compartir experiències amb les persones amb noms i cognoms que hi ha darrere de les entitats i dels actes reivindicatius en els quals participes. No necessites ni vols intermediaris perquè la comunicació que s’hi estableix t’enriqueix a bastament. Com, si no, podríem aprendre les realitats polítiques i socials de tants i tan diversos pobles i comarques si no és parlant directament amb els afectats en primera persona? Sincerament, aquesta mena de connexió em paga la pena. El mateix Ovidi Montllor arribà a actuar per una garbera d’ametlles i una marraixa d’oli i mai no va posar el crit en el cel. D’acord, eren altres temps, però les lluites em semblen del tot vigents i homologables. Molta gent que ha organitzat i organitza concerts nostres no sempre té recursos suficients com per a garantir-nos unes condicions de primera divisió, però inverteixen tota la seua il·lusió i dedicació perquè ens sentim com a casa, i sempre ho aconsegueixen. En canvi, des que publicàrem el nostre primer disc hem tingut l’oportunitat d’actuar per a alguns ajuntaments que entenen la cultura com una simple creueta en l’expedient anual d’activitats de la regidoria corresponent, algunes vegades tornem a Torrent amb la butxaca plena però amb mal sabor de boca i una sensació de frustració difícil de digerir. A Mallorca ho hem comprovat aquest estiu: no necessites per a res la comoditat d’un hotel si la gent t’allotja a casa seua i, a més a més, et fa sentir part de la família. És complicat expressar-ho amb paraules: t’adones que els diners no poden pagar certes coses i que el diccionari es queda molt curt en determinats contextos. Com mostrar la meua gratitud a Pep, a Nofre, a Núria, a Anna, a Andreu, a Piril·lo, a Xesca, a Garreta, a Biel, a Marga, a Jaume, a Marie, a Magdalena, a Maria Teresa, a Maria del Mar, a Aina, a Guillem, a Laura, a Sedano, a Xavi, a Tomeu, a Martina i a tantes i tantes persones que han estat al nostre costat durant les darreres visites a l’illa? Diumenge passat, mentre actuava per a uns amics en una terrassa d’Inca, vaig recordar en què consisteix veritablement la màgia de la música…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin gran post, Pau! Hi estem d’acord al cent per cent… I no només en l’àmbit de la música. Nosaltres hem tingut l’oportunitat de voltar per tot el país amb motiu de les presentacions de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas i és un autèntic plaer conèixer de primera mà els problemes, les inquietuds i el treball d’un bon grapat de col·lectius que, sense quasi recursos, fan el que calga per tirar endavant una idea, un projecte. I, de la mateixa manera, per la temàtica del llibre, hem tingut l’oportunitat de conviure amb aquesta “màgia” de la música que esmentes i, la veritat, després de participar de tot plegat, te n’adones que hi ha moltes coses per les que lluitar i que mantindre viva la cultura de la resistència paga la pena.
Salut!
i encara et demanes sobre la gratitud?? crec sincerament que ja no és només la teva música, crec que ja has creuat la línia del que seria una bona relació entitats-cantautor, per acabar formant part de les nostres vides com un amic més, aquell que viu a Torrent, el qual de tant en tant ens visita i a més resulta ser un bon músic. Quan coneixes algú que amb el seu treball es mostra tal com és d’una forma tan nítida i bella, i, que a més, se’ns fa entranyable cada una de les seves visites, és inevitable que les coses s’accelerin i, al cap i a la fi, tenguis la sensació que fa més temps que ens coneixem, encara que els dies que ens hem vist es puguin contar amb els dits de la ma.
Crec que és per això que quan vens per Mallorca, no és Pau Alabajos el cantautor de Torrent qui vé, sinó el nostre amic Pau (també Laura, malgrat no hagi pogut venir aquests dies), qui fa temps que no veiem i per això hem d’aprofitar l’ocasió per fer un sopar tots plegats, anar a una caleta, a l’olivar…etc.
Per cert, també pensa que l’amistat és recíproca i que algun dia tindràs una tropa de mallorquins trescant per Torrent!! i compte que ja vares veure en la platja com l’acaben liant els mallorquins, sobretot els que s’enamoren de la guàrdia civil!!
Bé, una aferrada pel coll als dos i molta sort Laura als exàmens! Segur que te lluïràs!!!!
Estic ací per dir-te que ens agradaria molt que firmares la campanya que hem encetat per defensar el valencià/català. El nostre objectiu és aconseguir que algunes pàgines web dels ajuntaments valencians estiguen també en la nostra llengua, ja que un grapat d’elles no ho estan. Pots fer-ho directament des d’ací http://www.salvemelvalencia.tk .
Si vols també pots comunicar-ho a qui cregues convenient. Confiem en la teua ajuda. Ale crack! Fins un altra.