Pau Alabajos

Quan un estat que s’autoafirma democràtic, entre cometes, cursiva, negreta i subratllat, aprova en Madrid una Llei de Partits que segresta del joc polític una part substancial de la població basca. Quan a Euskal Herria pacten els dos partits majoritaris d’àmbit espanyol, Partit Popular i Partit Socialista, en un colp d’estat innocu, sense la necessitat que l’exèrcit prenga els carrers, mentre que en el congrés dels diputats els líders de PP i PSOE es diuen del mal que han de morir, com una mena de ballet assajat, amb el guió escrit paraula per paraula. Quan només al País Valencià l’any 2008 van comptabilitzar-se 600 agressions de caràcter feixista, segons recull l’informe Raxen, i des de les institucions es fa la vista grossa i no es decideix encetar un procés d’il·legalització d’aquells partits amb una clara inspiració xenòfoba i postfranquista que impulsen aquesta mena d’agressions. Quan, en definitiva, existeixen dues vares de mesurar, no podem pensar una altra cosa que el govern espanyol utilitza la justícia com un instrument d’uniformització de l’Estat, com una ferramenta de cohesió territorial, seguint els paràmetres d’aquelles premises del Règim que deien “España una y no cincuenta y una” o “Antes una España roja que una España rota”.

Quan una crisi econòmica es converteix en un parany, en una excusa perquè les grans multinacionals puguen esprémer, sense compassió, els treballadors i les treballadores. Quan se socialitzen les pèrdues, però es privatitzen els guanys. Quan els líders polítics de tot el món parlen de refundar el capitalisme, mentre la piràmide social cada vegada esdevé menys equilibrada: els rics són cada volta més rics i els pobres són cada volta més pobres. Quan els governs de tot arreu es veuen legitimats per a posar en pràctica mesures segregacionistes, que situen la immigració com una classe de tercera i fomenten la intolerància i l’apartheid. Quan els postulats de Milton Fridman i els neoconservadors arriben finalment al col·lapse i s’han de tombar les estructures i les conjuntures, arrancar d’arrel les injustícies socials i repartir el món d’una manera més ponderada i menys egoista, els projectes d’autogestió econòmica, socialistes i internacionalistes, que parlen d’un món global compartit amb trellat i amb cor, són els que de veritat hissen la bandera de la democràcia.

Perquè la llibertat d’expressió ens empara i volem dir la nostra, ara i avui. Perquè el capitalisme és un càncer que hem d’eradicar. Perquè no és ni ètic ni moral explotar els treballadors en nom d’una crisi de la qual són responsables la classe política i les grans corporacions multinacionals. Perquè la justícia social garanteix la igualtat entre homes i dones. Perquè totes i tots som iguals davant la llei, independentment del nostre lloc de procedència. Perquè la nostra llengua i la nostra cultura són un patrimoni insubstituïble, que estem decidits a protegir i promoure. Perquè ens declarem pacifistes, ecologistes i lliurepensadors. Perquè ens solidaritzem amb les lluites per l’alliberament nacional d’altres pobles d’arreu d’Europa i del món, amb els quals compartim horitzons i utopies. Perquè el dret a l’autodeterminació no es demana: s’exerceix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!