Pau Alabajos

Sense
precedents. La manifestació de
diumenge passat als carrers d’El Cabanyal va ser una de les
mobilitzacions més multitudinàries que es recorden dins
de l’àmbit de la reivindicació patrimonial i cultural
del País Valencià. Més de 30.000 persones
ocuparen literalment el barri, demostrant que el Marítim s’ha
convertit en un símbol per a molts ciutadans i ciutadanes, que
volien expressar el seu enèrgic rebuig a les polítiques
destructives i especulatives de l’Ajuntament de València i,
al mateix temps, oferir-los als veïns la seua solidaritat.

El
to eminentment festiu (xarangues, batucades, tabals i dolçaines
amenitzaren l’acte) va atorgar-li a la marxa unes connotacions
claríssimes de celebració, d’enaltiment de
l’esperança, d’exaltació de la resistència.
Perquè els veïns i la Plataforma Salvem El
Cabanyal-Canyamelar saben perfectament que a l’endemà de la
manifestació, al dia següent del bany de masses, hauran
de tornar a la tasca quotidiana de recuperació i dignificació
del barri. Són ells i només ells els que viuen
diàriament en uns carrers degradats amb el beneplàcit
del consistori municipal. Són ells i només ells els que
veuen en perill les cases on han viscut tota la vida. Són ells
i només ells els que porten més d’una dècada
treballant assembleàriament, plantejant alternatives a
l’enderroc.

L’enemic
és el de sempre i els seus mètodes
els coneixem de sobres: Rita Barberà posarà de nou en
pràctica el seu populisme, el seu maniqueisme exacerbat, que
apel·la directament a les entranyes de la caverna conservadora
(¡que vienen los rojos!);
l’executiu de Camps s’enrocarà una vegada més en el
victimisme més patètic i tornaran a dir que el govern
central, en mans dels socialistes, maltracta sistemàticament
el País Valencià, amagant amb una densa cortina de fum
la vertadera qüestió de fons (els interessos especulatius
que fonamenten el projecte de demolició); els mitjans de
comunicació afins seran la veu del seu amo i els jutges del
TSJCV no es mullaran més del compte, per si de cas.

Però
potser l’embriaguesa de poder els ha
ennuvolat la ment: hi ha certs límits que no es poden
sobrepassar, existeixen fronteres de no retorn. Arriba un moment que
els ciutadans i ciutadanes perden la paciència definitivament
i decideixen prendre partit. Ixen al carrer, s’indignen, protesten.
Voten sense fe i participen d’una democràcia d’aparador en
la que no creuen només per castigar la prepotència
d’uns governants que han perdut el respecte de massa gent. Arriba
un moment que el desencant, senzillament, es transforma en rebel·lia.

Article publicat al diari digital L’Informatiu (5 de febrer de 2010)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!