Pau Alabajos

dissabte, 15 de desembre de 2007, Albalat dels Tarongers (Camp de Morvedre) – Restaurant "Les Panses"

Hui he dormit fins a les dues del migdia, portava un gran cansament acumulat i m’he quedat fent voltes pel llit fins que l’olor a pollastre al forn de ma mare ha arribat fins a la meua habitació. Al voltant de les 18 hores he quedat amb Laura i amb Víctor per arreplegar-los a Alaquàs i eixir cap a Albalat dels Tarongers. La gent de l’Associació Cultural Arrels d’Estivella ha organitzat en el Restaurant Les Panses el lliurament dels Premis Arrels 2007, que premien anualment alguna personalitat vinculada estretament al Camp de Morvedre i amb una especial sensibilitat cap a la cultura i la llengua dels valencians. Enguany el guardó ha anat a parar a Josep Miquel Martínez, un director de banda que ha realitzat una labor importantíssima en aquesta comarca, dirigint la Unió Musical Cultural d’Estivella (amb la qual ha rebut diferents reconeixements en certàmens com el de Bejís (Alt Palància) o el de Kerkrade (Holanda)). Aquesta és la segona vegada que ens conviden a fer una actuació per tancar l’acte de lliurament dels Premis Arrels: la primera ocasió la tinguérem farà un parell d’anys, quan el guardó va ser atorgat a Àlvaro, el jugador de pilota valenciana, natural de Faura. Després d’un espectacular sopar de gala, arriba el moment del recital. Estem una miqueta desentrenats: fa dues setmanes (que semblen segles) que no actuem en directe. Aprofitem per presentar algunes de les cançons que formaran part del nou disc, a veure com respira el públic. Sembla que agraden: Santi, un dels organitzadors dels Premis, fins i tot ens recrimina que no hem interpretat Tinc una mania inconfessable. L’hem tocat durant la prova de so, però amb l’objectiu de no fer massa llarg el concert hem preferit deixar-la fora. En la fotografia que il·lustra aquest post podreu observar en què invertim el temps Laura i jo durant el temps mort que va des que acabem les proves tècniques fins que arriba l’hora de sopar: fem esgrima amb els arcs del violí. De forment, ni un gra, que diuen per ací.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!