Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
M’he temut el pitjor, tot just començar la pel·lícula, quan he sentit la veu d’ Antonio Valero declamant el text literari escrit per Ferran Torrent a La vida en l’abisme (Editorial Columna, Barcelona, 2004). Ja em veia a venir altre cop una simple il·lustració visual d’una novel·la, amb tota la impotència cinematogràfica que dissortadament Ventura Pons va evidenciar a Animals ferits -adaptació d’Animals tristos, de Jordi Puntí-. I no. Amb no pocs retrets a fer-li, hem de reconèixer que, a La vida abismal, Pons ha sabut donar a la veu en off el paper estrictament de guia en el relat i ha aconseguit que les seqüències tinguin una ostensible entitat cinematogràfica. Una entitat basada en la interpretació vigorosa d’Oscar Jaenada i en la reconstrucció ambiental de l’època. Cal que en parlem, però, perquè hi ha força coses a dir-hi, a matisar i fins a discutir.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Tot i que, en La vida abismal, Ventura Pons no hagi caigut en la il·lustració anodina com en el seu anterior treball, manté l’aposta de fer present a la pel·lícula el text literari original. Permeteu que us reconegui que fins ahir vespre, tot just tornat del cine d’Arenys on vaig anar a veure la pel·lícula, no vaig començar a llegir la novel·la, ja que no sóc pas un lector habitual de Ferran Torrent. Tanmateix, a casa la tenim i n’hauria acabat la lectura abans d’escriure la crítica del film, si no fos que un benvolgut lector del bloc me n’ha demanat l’opinió i he decidit posar-m’hi de seguida. Deia que, veient La vida abismal, notes la voluntat de Ventura Pons de fer present la novel·la primmigènia. Tant se val que no l’hagis llegida, és la mena de text que sents declamar, la construcció inequívocament literària i no gens cinematogràfica de les frases que verbalitza el personatge. Efectivament, arribat a casa i obert el llibre, el text és absolutament, milimètricament idèntic. Parlo, esclar, del que Antonio Valero diu mirant a la càmera, en la primera escena del film, i del que després, puntualment, li sentim dir, tot pautant el relat.
És cert que, al cinema, una veu en off sempre té un efecte distanciador i que la cosa pren dimensions perillosament allunyadores, quan el discurs verbal té una textura poc cinematogràfica; però, al llarg d’aquest film, són poques i breus les ocasions que sentim la veu en off. Sobretot, en La vida abismal, la presència del llibre es produeix a través de la figura de Ferran Torrent que, substituït per l’actor Antonio Valero, s’adreça d’antuvi i directament a l’espectador, acreditant el caràcter autobiogràfic del relat, i que finalment, en una espantosa -per maldestra- escena de conversa amb Juli Mira, revisa des de l’actualitat, en la perspectiva de l’edat, qui fou realment i com va acabar l’altre gran protagonista: el "Xino". Això em sembla una opció narrativa ben legítima -al marge que li hagi sortit més o menys reeixida-; però temàticament resulta força discutible, en la mesura que obre la pel·lícula cap al personatge real de qui acabaria sent un dels escriptors més venuts de la nostra literatura i, per tant, et pots preguntar si, després de tanta estona de partides i partides de cartes, Pons no s’ha quedat curt. Dissortadament, els títols de crèdit finals certifiquen l’error de Ventura Pons en la seva dèria. Ens hi mostra discos de Raimon i llibres de Joan Fuster, entre altres, que deuen ser o, molt probablement podrien ser, del mateix i autèntic Ferran Torrent; però: hi ha hagut alguna cosa, en la pel·lícula, que et permetés intuir que el personatge acabaria tirant cap aquí, a part d’una sorprenent trucada telefònica, en què excusa la plantada al Xino per haver d’ajudar un amic que s’ha ficat "en política" -i que no queda clar si és això, una excusa per a allunyar-se del Xino, o bé un motiu real-? La resposta em sembla ben clara: no. Certament, aquella vivència juvenil, al marge de la moralitat oficial de l’època i del règim, lliga amb l’interés posterior cap a una música i una literatura com la que veiem en pantalla; però això és un pegat, que té a veure amb la dèria -lloable, però no escaient- de Ventura Pons, que vol entaforar-hi Torrent i una certa cultura, peti qui peti, més que no pas amb el relat que se’ns posa en pantalla.
La vida abismal té, jo diria, dos protagonistes principals -Ferran Torrent i el Xino- i un de tercer, relativament secundari -l’ambient de l’època-. Amb bona estratègia, el fil conductor és el noi que interpreta prou eficaçment José Sospedra i del qual tan sols molt accidentalment sabem que es diu Torrent. Xicot de família mitjana-baixa, d’allò que abans en deien petit-burgesos, mal fossin treballadors, es rebel·la contra la moralitat de l’època, tampoc sense acabar mai de trencar cap plat. L’altre personatge clau, el Xino, l’orfe, l’agosarat, l’amoral, pregonament llibertari -mal que desconegui fins i tot l’existència d’aquest terme-, apareix i es fa fonedís en la pel·lícula, com en la vida del jove Torrent. El contrast entre ells estableix no tan sols la fascinació per la transgressió sinó les limitacions pregones del petit-burgès. Un dels millors encerts de la pel·lícula rau precisament en el fet que progressivament el tàndem protagonista van trencant més i més barreres, en un cansador encadenat de jocs i apostes, tanmateix cada cop més arriscades, posant sempre a prova el "bon xicot", fins que s’esdevé la separació tan accidental com inevitable, entre el Xino, irrefrenablement abocat a l’abisme i el noi Torrent, per a qui -com diu manta vegades- hi ha un límit i per aqui, efectivament, serà possible retornar a la "normalitat".
Podem retreure a Ventura Pons que el ritme fílmic de La vida abismal es ressenteixi tant de la lletania de partides de cartes i potser que sigui excessivament lent el crescendo del personatge del Xino, de manera que els succesius salts endavant del personatge ens acabin resultant poc entretinguts i gairebé tedioses variacions sobre la capacitat de "malifeta" d’aquest individu, davant la reiteradíssima innocència i finalment admiració del noi Torrent. No obstant això, em sembla que li hem d’aplaudir que hagi estat capaç d’aguantar el ritme fímic en aquesta mena de volguda monotonia, perquè sigui precisament l’evolució del vincle entre els protagonistes allò que marqui la progressió de la pel·lícula, de forma i manera que vagin junts al llindar de l’abisme i ens quedem amb el noi Torrent, mentre resta pràcticament en off i fins incert l’esdevenidor del Xino, que ha fet el pas endavant, s’hi ha abocat. Ventura Pons, doncs, no ho ha deixat tot en mans dels diàlegs i de la representació dels actors, ha confiat en aspectes del llenguatge cinematogràfic no gaire treballats en la nostra cinematografia i, amb totes les limitacions que vulgueu, n’ha tret un resultat prou considerable.
Certament, Pons ha intentat donar aire al seu film, a base d’excessives i jo diria un pèl primàries foses encadenades, i a base de patètics accelerats travellings circulars al voltant de la taula de joc, mentre la bona banda sonora de Carles Cases reprèn un leitmotiv ridículament esverat. Llàstima que el director hagi cregut tan poc en la seva pròpia aposta i que l’hagi volgut "compensar" d’una manera tan desmanyotada.
Bona part de la força de La vida abismal rau en Óscar Jaenada (el Xino) i en com el filma Ventura Pons. No sé si el seu caire agitanat resulta versemblant. Ja em perdonareu els amics valencians, si és que el seu registre lingüístic no s’avé a la parla de la zona. Puc estar totalment d’acord que un actor valencià hi podria haver resultat més escaient i que, en la tria de Jaenada, Pons sap molt bé que ha optat per una figura coneguda del cinema espanyol, buscant descaradament el mercat espanyol -redordem la mena d’actors del seu darrer film!-. Dit això, no em sembla que es pugui negar que Jaenada omple la pantalla, que la seva vitalitat supura per la pantalla, que aquest noi agafa les ratlles de diàleg i les diu com si li sortissin del ventre, que compon el personatge amb certs matisos (dur en el joc, intens en les jugades, no deixa d’insinuar una certa tendresa amb la xicota i fins amb el camperol de Castellò que l’ha ensarronat, així com amb l’amic, el noi Torrent). La càmera de Ventura Pons el filma molt sovint en plà mig curt, gairebé primer pla, de manera que el bust agafi es pot dir tota la pantalla, i quan, en contraplà, hi té José Sospedra (Torrent), aquest altre l’agafa en una mena diferent de pla mig, com assenyalant-ne la distància que correspòn a un personatge que, en aquells moments, sol ser força espectador. Per mi, que sóc de Malgrat, que les meves isogloses són gironines i que tinc amics valencians, el registre valencià d’ Óscar Jaenada, a qui no havia sentit ni parlar amb el català del Vallès, em sembla plausible. Si, des de la discrepància amb l’opció mercadotècnica de Ventura Pons, acceptem el repartiment com ha quedat, diria que Jaenada es revela com un gran professional digne d’elogi. En canvi, cosa molt diferent em sembla com me l’han gornit: aquell bigoti, la mena de roba. Potser el "Rubio" de la novel·la anava així, si va existir; però iconogràficament em dóna una imatge més "caló" que no pas de "macarronet" dels setanta.
Voldria dedicar també algunes paraules a l’actor José Sospedra. D’entrada, em sembla una correcta elecció, perquè dóna molt bé la imatge de "noi de casa" i resulta creïble en la seva rebel·lia. El seu treball interpretatiu cal remarcar-lo, no tan sols perquè hi està molt correcte -amb un estil potser un pèl massa televisiu-, sinó perquè dóna molt bé la rèplica a Jaenada i, atenció, hi està a l’alçada -bo i teneint en compte el caràcter diguem-ne gregari d’un personatge respecte a l’altre-. Reivindiquem Sospedra. No fos que polemitzant sobre Jaenada ens oblidéssim d’aquest nou valor valencià: ja tenim un altre actor amb qui podem comptar. I, per cert, que el seu naturalisme amb els diàlegs, perfecte!
Deia que la pel·lícula té un tercer personatge relativament secundari, que és l’ambientació de l’època. Llevat d’algunes explicituds patoses de Ventura Pons, mostrant emfàticament "el yugo y las flechas" o el discurs fatxa d’aquell jugador, la recreació ambiental de l’època em sembla no tan sols reeixida, sinó que juga un paper important al film, convertint-se en alguna cosa més que el simple marc físic per on transcorre l’acció. Aquells carrers poc il·luminats, amb aquelles cases de façana modesta i interiors discrets. La fotografia dominada per una certa component cromàtica, poc viva. El paisatge social, de casinos de poble, cotxes tronats, capellans trabuc, policia franquista, prostíbuls de neon tan arraconats com llardosos… El vestuari, gris com l’època, estripadament xiroi en qui intentava destacar-hi. L’episodi de la turista alliberada, tan tòpic i lleuger com vulgueu i afectat per la dèria de Pons -mira que anar a fer un clau amb una turista que resulta que és una nostàlgica del maig del 68!-, però no deixa de caracteritzar també aquell moment… Tot aquest rerefons interactua amb els protagonistes. El Xino destaca no tan sols perquè vagi gornit estrafolàriament, sinó perquè no encaixa en aquell món monòton. I el noi Torrent, per molt que s’atansi a l’abisme, no deixarà de pertànyer a aquella grisor.
El principal encert de Ventura Pons ha estat anar combinant el noi amb el Xino i l’ambient de l’època, de manera que, en general, l’ambient el percebem perquè tot ho amara, però sense donar-li protagonisme -llevat dels patosos moments emfàtics esmentats-, i que del camí del Xino cap a l’abisme en siguem conscients, sobretot, a través del noi. Aquesta estratègia a tres bandes, ben portada, és un dels millors aspectes de La vida abismal.
Per cert, això que el títol sigui La vida abismal i no pas La vida en l’abisme és un problema de drets o un altre recurs mercadotècnic perquè el títols sigui igual en català que en castellà?
Dit tot això i, al marge de tot això, cal reconèixer a Ventura Pons la seva sensibilitat cap a la globalitat del nostre àmbit lingüístic i cultural. Una cosa no treu l’altra.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1. La dicció del Jaenada és perfecta. Sols una vegada l’ix el to del Vallès en quèw es menja la r final d’un infinitiu, fins i tot és correcta en quant al dilectalisme d’aquella època.
2. Com ja he desat escrit l’obra té una destacadíssima mise en scène ambientacional. Observa els mobles de cuina amb railite blancs i negres. Un gran estudi del Director d’ART. El cartell del Levante UD, mig vistretallat, és ben significatiu.
3. Torrent no és mitja-baixa o petit-burgés. Ha estudiat als Jesuïtes de València. Alerta. Mitja-alta. Petits terratinents, en la vida real.
4. Un altre problema, que és un desfasament temporal. A l’any ’72 no hi havia problemes polítics com els relatats…és a partir del ’75.
5. La vitalitat del Xino no pot ser tal. Eixe és un personatge posterior, ja tocat per les drogues dures. Posterior als ’80. Època de la UCD. Per això he abonat per un altre actor, menys caló. Observa: el tratge blanc de la nit final és de Saturday Night Fever (1977). Que li senta fatal, per cert. Allà calia anar "ajustat".
6. Com diu en es juga els dinbers tots, sense veure, l’esport més plàstic de tota la cultura catalana. Sols calia entrar un dissabte al Trinquet de Pelai i filmar una partida. Una ocasió perduda. On la gent es juga quantitat aberrants de diner apostant. I l’idioma és omnipresent.
7. L’actuació de Pepa Lòpez és impecable, fins i tot quan li arrea la bufetada al Torrent. El pare es disculpa i ella es rebota contra l’home: "si ara desfensa’l"
8. Hi ha un problema de "tempo" que s’allargassa per tot el film, al meu parer. Supose que rau en un fet essencial. Els valencians d’aquesta mena som més actius( Pensat i fet), els barcelonins més lents (pensat i després, si cal, fet). Torrent és un tro. Sospedra massa lent per a ser real. Una anècdota: Torrent als jesuïtes fotia, d’hòsties, Agramunt, que és senador del PP i gendre dels LOIS (pantalons Saez Merino).
9. Si volem alçar el nostre cinema no pot ser sols per referències antropològiques. La gran civilització és aquella que poua de la cultura popular i la readapta als conceptes actuals. Recorda: Gat negre, gat blanc.( Emir Kusturica).
10. Les timbes d’aquella època eren brutals. Jo jugava amb els jugadors del València i empresaris, sent una criatura, al soterrani del club SAMI. I també, manta vegades, feia de cremaor (cremador=talismà). Al jugador Pep Claramunt una "redada" policial el va fotre a la garjola una nit, com s’esdevé a la pel.li, hahhaaha.
11. En quant el tema de plans: primers, contrapla, etc: millor tu, per a dir-ho. Coincidesc amb tu sobre l’iteratiu travelling de la taula que roda. El detall del Xino, quan doblega el vèrtex superior en les jugades clau, és perfecte i magistral. El detall del whisky DyC, o matarrates, encertadíssim.
12. El doble travelling pasant per davant del Mercat Central és sobrer.
Cordialment. Al meu bloc, he desat també alguna cosa al respecte. La propera supose, que entre tots, ho farem millor. No tot està perdut.