Diu el tòpic que l?home és l?únic animal que ensopega dos
cops (o més) amb la mateixa pedra. O que ningú aprèn dels errors dels altres.
O, fins i tot, que ningú és profeta a la seva terra. Alguna cosa certa de tot
això hi deu haver a la política catalana, si mirem com han anat les coses els
darrers trenta anys. (segueix…)
El més preocupant és la manera que tenim de no fer cas de
les advertències i dels avisos que, mal que ens pesi, acaben tenint raó.
Especialment, en algunes qüestions clau per al present i futur del nostre país.
Quan s?estava parlant de l?Estatut anterior, el de Sau, Trias
Fargas ja avisava que l?Estat espanyol (ja no diguem el francès) practicava una
asfíxia premeditada contra la nostra economia. Fins i tot Arzallus va
aconsellar-nos que intentéssim aconseguir un concert econòmic com el dels
bascos. Les hemeroteques conserven el testimoni del rebuig desdenyós d?aquesta
fórmula per part del dirigent convergent Miquel Roca. Així, durant anys, i
especialment des de mitjans dels noranta, només uns pocs economistes
insubornables, i un partit -Esquerra- van reclamar el concert. Però això era
nedar contracorrent en el riu del peix al cove… Va caldre un temps fins que la Loapa, la Lofca, i la presa de pèl
dels diversos ?trams? de l?IRPF tornessin a posar sobre la taula allò que
Esquerra demanava en solitari (i, conseqüentment, tots els mitjans s?esforçaven
en ignorar, o a ridiculitzar directament, com demostren les hemeroteques).
El cas del concert, però podria ser només una part del cas més
general de l?Estatut. Esquerra, amb Heribert Barrera al capdavant, ja va
denunciar la migradesa del text redactat a Sau, i posteriorment retallat a
Madrid. Des d?aleshores, el partit republicà no ha parat de demanar-ne la
reforma, fins que va aprofitar la nova correlació de forces del 2003 per dur
tant socialistes com convergents a aprovar el text del 30-S. Malauradament, no
es van calcular prou bé les ànsies d?Artur Mas per tornar al poder, que el
durien al pacte de la vergonya i a la retallada en profunditat de l’Estatut.
Esquerra va denunciar les insuficiències del text sotmès a
referèndum, que la van obligar a votar-hi negativament, malgrat que això els costés
l?expulsió del govern. La contundent victòria del sí es mostra, cada cop més, com
una victòria de la campanya publicitària dels mitjans sociovergents quan van
units, i poca cosa més. No obstant, l?altíssima abstenció ja donava pistes de
què no tot eren flors i violes, i el temps va abocar la seva implacable gerra
d?aigua freda: el desastre de l?aeroport del Prat, els immigrants abandonats a la Zona Franca
barcelonina, o l?escàndol de les adopcions al Congo han fet veure més aviat del
previst (previst pels culpables, s?entén) les limitacions del text que Esquerra
denunciava en solitari.
És clar que Esquerra no vol caure en un estèril
?jo-ja-ho-havia-ditisme? (perdoneu-me la paraulota): què més hauria volgut que
l?Estatut de Sau hagués estat potent, que fes trenta anys que gaudíssim de
concert, que el text votat en referèndum el 18 de juny fos el del 30-s amb
retocs mínims…! La qüestió és que, per molt que els mitjans adversaris dels
republicans (és a dir, quasi tots) s?omplin la boca amb els errors d?Esquerra
(encara que de la majoria no en siguin responsables), mai es dediquen a fer
seguiment d?allò que sí que han encertat els republicans…
Per cert, Esquerra, després de tot el procés estatutari, té
un cosa més clara que mai: amb l?Estat Espanyol no hi ha res a fer (i els
il·lusos, que s?esperin a veure com acaba el sainet dels recursos del tribunal
constitucional). Ens cal, urgentment, un Estat propi. Esquerra ja ho està dient
des de fa una pila d?anys. La pregunta és: li donarem la raó a temps, o haurem
de tornar a esperar que el temps li acabi donant la raó?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!