Diem
que la Constitució Espanyola és un presó, i algú podria pensar que la
comparació és excessiva. El cert és, però, que els paral·lelismes entre
una cosa i l’altra són notables.
En una presó ningú no hi és
voluntàriament. La constitució en qüestió tampoc no compta amb
l’aprovació explícita de les persones a qui afecta. De fet, només una
petita minoria de l’actual cos electoral va votar afirmativament a la
consulta de 1978. Un referèndum de dubtosa legitimitat democràtica, fet
sota l’amenaça del retorn a la dictadura i vigilat de prop pels
militars feixistes.
D’una
presó tampoc no se’n surt quan un vol. De l’España Constitucional, els
catalans i les catalanes no podem prescindir-ne quan ens sembli
convenient. L’anomenada Carta Magna nega el dret d’autodeterminació, i
otorga a les Fuerzas Armadas, i no a la voluntat popular, la
preservació de la unitat de l’Estat espanyol.
I a la presó, ho
sap tothom, no s’hi està bé. Com ha quedat demostrat un altre cop en el
procés de reforma dels estatuts d’autonomia, l’acutal marc legal
impedeix de manera manifesta que els ciutadans d’aquest país tinguem
els recursos i els instruments jurídics per avançar cap a una societat
justa i lliure.
Ningú
no vol viure en una presó, i nosaltres tampoc. Volem viure en uns
Països Catalans on tots i totes nosaltres decidim què volem ser en
llibertat. Per això cal enderrocar la Constitució Espanyola, i
qualsevol altre mur que se’ns posi davant.
Enderroquem la constitució espanyola, construïm els Països Catalans.
O no la creem?