fera ferotge

Diumenge farà un any de la manifestació independentista més important que hi ha hagut mai en tota la història d’aquest país. Mai abans tants catalans emprenyats havien sortit al carrer per dir, ras i curt, ja n’hi ha prou.

El 10J vam sortir al carrer tots aquells que ja feia molt de temps que estàvem convençuts que l’únic camí possible per a la supervivència del nostre país és la independència, però sobretot, i el que és més important, varen sortir al carrer també tots aquells que fins aquell dia no n’estaven de convençuts. La majoria, catalans prudents o covards i independentistes cohibits, varen passar-se els últims anys autoconvencent-se que l’Estatut donaria a Catalunya l’autonomia suficient que els permetria viure amb comoditat dins d’Espanya 30 anys més. Aquesta mentida una minoria ja ens la coneixíem i per això vàrem votar “no” al referèndum. La sentència del tribunal va fer obrir els ulls d’una bufetada a tots el que tenien palla a l’ull. [n’hi ha més]

Aquella manifestació va ser un èxit, sense precedents i molt provablement sense venidor. Repetir-ho simplement perquè ho marca el calendari crec que es un error estratègic greu. Els actes han de tenir una finalitat, un objectiu, encara que sigui a llarg termini, encara que l’endemà tot continuï -a simple vista- igual.

El 10J va servir, com deia, per expressar la ràbia i la frustració de forma clara i contundent. Malauradament, les conseqüències que esperàvem no les varem veure immediatament degut a la covardia de la nostra classe política, que no va saber estar a l’alçada del que el poble li demanava, va amagar el cap sota l’ala i se’n va anar de vacances fent temps fins a les eleccions autonòmiques. És el que passa al tenir un Parlament ocupat per botiflers i espanyols. El posicionament dels partits espanyols va ser l’esperada i el posicionament dels partits autoanomenats nacionalistes, decebedora. CiU, amb el seu “ara això no toca” van passar de vendre’ns fum amb l’Estatut a fer-ho amb el concert econòmic, mentre des de fora, en Jordi -ara ja retirat- ens deia que ara sí que tocava. ERC ho tenia molt fàcil per recollir vots a carretades. Sortir del govern i recollir l’esperit del 10J, independència ara sí o sí. Però va continuar llençant pedres fora amb els pantalons cosits a la poltrona, donant les culpes als altres i fent-li la gara-gara a CiU amb el concert. Les conseqüències dels seu actes les van recollir el 28N. Us ho mereixeu.

L’independentisme creix però no es reflecteix a les eleccions autonòmiques. CiU, més autonomista que mai puja, ERC més perduda que mai s’estavella, i apareixen partits de sota les pedres autoproclamant-se unitaris i salvapàtries. (Nota: en un altre post parlarem del ridícul de SI, amb López Tena, Laporta i companyia, des del 13D al 28N).

L’independentisme creix, ho sap tothom i es profecia, ho certifica inclús el CEO. Però ara, el que toca és (1) fer que els polítics escoltin la veu del carrer, cosa difícil comprovant el seu autisme enfront el 10J i (2) seguir convencent a la major part de gent possible que la via autonomista és morta i l’únic camí possible a emprendre és el que ens porti definitivament a la independència.

Per tot això, aquest cap de setmana no em busqueu per Barcelona, ni aquí ni aquí. El que cal és seguir treballant pel país i no commemorar més derrotes, això ja ho farem per la diada. Mantinguem el 10J en el record col·lectiu i no el convertim en la frustració d’una derrota premeditada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!