oriol fuster i cabrera
tranquil·litat i bons aliments
Anem a fer un experiment: estant a qualsevol poble de les Terres de l’Ebre sortirem al carrer i preguntem per Josep Guarch. L’única resposta serà, probablement, el silenci. Ara fem el mateix però canviant la pregunta: demanem pel Teixidor… i la cosa canviarà. I molt.
La mort esta passada setmana de Josep Guarch, lo Teixidor, és un cop per a la jota cantada a les Terres de l’Ebre i, de retruc, a la cultura popular i la cançó improvisada dels Països Catalans. Durant pràcticament set dècades (va començar a cantar als deu o dotze anys) lo Teixidor va portar arreu de les Terres de l’Ebre -i més enllà- la seua jota de sis versos, de la qual assegurava, orgullós, ser-ne el creador.
El mèrit del Teixidor, però, no raïa només en la particularitat de la seua jota ni en la perseverança a l’hora de portar-la a tot arreu, sinó en la seua capacitat d’improvisació. Qui l’haja vist mai en directe sap de què parlo: Teixidor era capaç d’improvisar sobre el que fes falta en els pocs segons que la rondalla li concedia entre cantada i cantada. Són moltes les persones de les Terres de l’Ebre que, amb orgull, recorden haver estat protagonistes d’uns versos improvisats pel Teixidor durant la sobretaula d’algun dinar a la Casa de Fusta o durant un dinar popular de les Festes d’Agost d’Amposta. Uns versos, val a dir, que anaven habitualment carregats de lloança i humor, i que composava gràcies a l’ajut del fidel xivato, una figura que sempre l’acompanyava assessorant-lo del nom, l’ofici i altres dades de la gent del públic.
Resulta irònic, però, el fet que al Teixidor realment no li agradava cantar. Fa uns anys, mentre cursava segon de Batxillerat, vaig tenir la sort de parlar amb ell i entrevistar-lo durant la confecció del meu treball de recerca. L’entrevista va xocar-me a molts nivells. Em sorprengueren coses com l’austeritat en què vivia -entrar a casa seua era com fer un autèntic viatge en el temps, com entrar en una escena escrita per Sebastià Juan Arbó-; la seua humilitat i el seu tarannà d’estar per casa; o el fet que degut a la seua avançada edat i al seu precari estat de salut –i malgrat, encara llavors, la claredat i perfecció dels seus versos– tenia autèntiques dificultats per expressar-se. I, sobretot, el fet que no li agradés cantar: ell, deia, era més de l’instrument, “de la música”, i havia començat a cantar de casualitat.
Però tot i no assegurar no agradar-li -i jo me’l crec quan ho deia- és innegable que “això de cantar” havia esdevingut una part indestriable de la seua existència. L’altre dia, mentre comentàvem la notícia de la seua mort, una bona amiga m’explicà una impactant anècdota que ho il·lustra perfectament. Sembla ser que fa un parell d’anys, el dia de la inauguració de la plaça dedicada a la seua figura -i trobant-se ja minusvàlid i en un estat mental molt deteriorat- lo Teixidor va sorprendre -i commoure- a tots els assistents improvisant, per iniciativa pròpia i contra qualsevol pronòstic, una jota d’agraïment per l’homenatge. Una jota que, fou, a més, la darrera que cantà en públic.
La seua mort, per tant, és un dur cop per a la nostra cultura. Un cop, però, que afortunadament pren un caire més simbòlic que res si ens aturem a pensar-hi durant un moment: afortunadament –i més enllà del drama personal i familiar de les persones properes a Josep Guarch- la jota continua ben viva i tot indica que així continuarà durant molt de temps. L’interès per este cant -i pel ball, i per tot allò que l’acompanya- no ha fet més que créixer d’uns anys cap aquí. D’això, però, ja en parlarem un altre dia.
Lo Teixidor assegurava sempre -amb el que semblava una mescla entre la tristesa de conèixer l’extinció de quelcom estimat i l’orgull de qui es sap únic– que era l’últim cantador de jota.
Ara mateix, aconseguir que s’equivoque en esta afirmació està a les nostres mans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No hem sorprén gens que aquesta inquietut t’hagi portat a obrir-te un bloc, Oriol. Hem considero una d’aquestes persones que parles, d’aquestes que et coneixen de sempre, i sí, tu tens la capacitat i l’ingeni per deleïtar-nos allà callà en alguns dels teus pensaments.
Saps que disfruto i m’ha encantat sempre sentir-te parlar, fins i tot discutir, tots dos,… sabem que ens agrada.
T’envio una abraçada forta! I espero visitar sovint el bloc.
Ja que ens veiem menys del que voldríem, és una bona manera de comunicar-mos.
Hem sap mal pel Teixidor, recordo un esmorzar del bou, d’aquells que es feien al pontet de pedra, quan es va parar a la taula de muns pares i va cantar-mos rondalles una bona estona… Vam convidar-lo a beure de la bota de vi. :’)