Quan els límits es diuen CT

Quan s’escriu de manera més o menys quotidiana és molt fàcil caure en tòpics tant en el contingut com en la forma. Un clàssic dels recursos estilístics, per exemple, és allò de començar un article amb aquella pregunta de Què tenen en comú…? per tot seguit llistar una sèrie de noms i elements en principi oposats. Molt típic i amb bons resultats: atreu l’atenció i “enganxa” al lector.

A vegades, però, no només es fa fàcil fer-ho, sinó que es fa fins i tot difícil evitar-ho. Si en la crítica musical l’àmbit on apareix esta tendència de manera natural és la fusió (amb el sentit més ampli de l’etiqueta), en literatura arriba amb aquella obra —generalment assagística— que abasta diferents camps al mateix temps. I és això el que passa amb el recentment publicat CT o la Cultura de la Transición: crítica a 35 años de cultura española, escrit entre una vintena d’autors i coordinat pel periodista Guillem Martínez.

Perquè: què tenen en comú realment La Banda Trapera del Río, el reggaeton, Ivan Zulueta, la ruta del bakalao o el moviment 15-M? Més enllà del tòpic narratiu, prou més del que semblaria.

Què és, però, la CT? Encunyat pel coordinador del llibre, el terme fa referència al paradigma que unifica els límits culturals a l’Estat espanyol des de la Transició fins avui dia. És, per tant, la lògica que regula què és políticament, socialment i en definitiva culturalment correcte i què no; què és acceptable per al gran públic i què no. La CT és, doncs, l’escala de valors que intenta digerir el feminisme a base de ministeris d’igualtat o fer de l’activisme LGTB un subproducte almodovarià.

Però la CT també és qui premia determinats discursos cinematogràfics i literaris sobre la Guerra Civil mentre condemna a l’ostracisme perspectives més crítiques. O la que, finalment, abduïx expressions culturals realment populars i contestatàries (no necessàriament en el discurs, però sí de facto) per a fer-ne un derivat mainstream controlat i asèptic: pensem en el cas del flamenc a nivell estatal… o el de l’anomenat “rock català” a casa nostra.

Així, en ple 2012 esta espècie d’hegemonia cultural gramsciana cañí seguix més present que mai, retallant productes inconvenients i reinventant i fins i tot creant-ne d’acceptables. Però segons defensen l’asamblea de majaras (la referència no és gratuïta: què és això, sinó un himne no-CT?) responsable del llibre en els darrers anys hem vist com s’ha començat a posar en dubte esta política. En serien sobretot responsables dos fenòmens que, irònicament —i sobretot significativament—, no sorgixen dels quadres dels moviments socials i polítics d’esquerres tradicionals: la lluita contra la llei Sinde i pels drets d’accés a la cultura i el 15-M.

Abans del seu salt mediàtic, el grup Manel un bon exemple, d’altra banda, de la música que la CT nostrada accepta i promou va ser una espècie de secret en veu alta entre els melòmans del nostre país. Amb el terme “CT” —i, esperem, amb la seua crítica i contestació— podria passar una mica el mateix: si fins ara només s’ha conegut i reconegut entre cercles molt concrets malgrat hi ha qui ja l’apuntava als anys 80—, la publicació d’este llibre podria servir perquè el concepte guanye, si més no, un Sona 9.

[Article adaptat als números 276 del Setmanari Directa i 229 de L’Accent]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *