La gran plaça republicana, en defensa de l’espai públic

Hi ha moltes maneres d’explicar la ciutat que volem; la ciutat al capdavall com la gran plaça pública del projecte republicà, com el gran espai compartit obert a tots i a totes, accessible, el lloc on passen coses i on podem treballar millor per la igualtat d’oportunitats. També el lloc on l’escletxa, on l’esquerda de la desigualtat es mostra amb més cruesa. Aquesta és la ciutat que tenim, i a la vegada, la ciutat que aspirem a millorar.

Dues maneres de descriure-la, dues maneres d’aproximar-s’hi. La primera la dic amb l’expressió de l’exalcaldessa Dolors Sabater que, agafant el fil de Francesco Tonucci (aquí podeu aprofundir), sempre diu, i trobo que és un encert, que no hi ha millor de treballar per una ciutat per tots i per totes que fer-ho des de la perspectiva dels infants. Una ciutat pensada per als més petits és una ciutat pensada per la gent amb dificultat de mobilitat, per la gent gran; també pensada com el lloc obert a les oportunitats, com el lloc obert a l’intercanvi.

Al voltant d’aquesta ciutat amb ulls d’infant quan estavem a govern precisament vam començar a dissenyar parcs infantils a partir de la mirada dels experts, els seus usuaris principals, els nens i les nenes. També vam reivindicar, també vam tornar a posar en marxa el Consell dels Infants, la Taula de la Infànciai Adolescència… és a dir, tots aquells espais en els quals podíem sumar el major nombre de mirades. També al voltant de grans transformacions urbanístiques, penso per exemple amb la plaça Trafalgar, amb el parc de Lloreda, amb el Torrent de la Font… espais on vam aconseguir incorporar a la discussió del que havia de ser aquell projecte, no només les veus de sempre, les veus expertes, les veus tècniques, o les veus de les associacions de veïns, que també; sinó que principalment vam voler i poder sumar-hi altres col·lectius: gent jove, gent gran, persones amb diversitat funcional… altres mirades que sovint en els processos participatius no són prou escoltats.

Una altra definició, aquesta més recent; de fet ha corregut molt aquests darrers dies la reflexió d’un sociòleg, en Richard Sennet (aquí podeu repescar l’article) que parla d’aquesta ciutat dels 15 minuts. Una ciutat on a peu pla, amb una distància propera, caminable, una distància en definitiva que articula i que fa xarxa podem fer moltes coses. Aquest és l’objectiu, i tant que ens queda per recórrer! I més des d’una ciutat com Badalona amb tantes mancances.

Una ciutat que té districtes amb molts espais verds, penso en el districte 3, amb altres amb molt de ciment. Amb massa ciment. Una ciutat que no té el mapa de biblioteques desplegat al 100%, una ciutat que no té tots els centres cívics que hauria de tenir i per tant tots els espais d’interrelació veïnal.

Sobre això vam treballar també quan estàvem a govern i aquest és un fil que hem d’aconseguir que es torni a situar en l’agenda. Com fer que aquells espais i equipament públics guanyin major pes. Ho vam fer amb els patis oberts, per exemple; potser ens toca reinventar altres espais com, ho deia abans, els centres cívics, que han de ser molt més. De fet, han de ser conjuntament amb les biblioteques, les escoles… aquells nodes de civilitat en cadascun dels barris.

I al costat d’aquesta ciutat amb ulls d’infant, d’aquesta ciutat dels 15 minuts… també la ciutat amb teixit productiu. Sobre això vam treballar també. I vam treballar a fons redefinint i repensant els grans polígons que tenim, que tenim en present, a la nostra ciutat. Com els podem connectar millor, com els podem fer més útils, més competitius.

Fixeu-vos que la ciutat post-pandèmia és en realitat la ciutat que ja teníem… amb problemes més agreujats però potser, també, amb una ciutadania més conscienciada. I aquesta és la feina que tenim els partits d’esquerra, els partits de transformació: agafar aquests debats sobre la redistribució, sobre l’equilibri territorial, sobre la reactivació econòmica i el teixit productiu per fer-lo més potent i que garanteixi que hi hagi més feina i de més qualitat… tots aquests debats els hem de posar damunt la taula…

I ser ambiciosos i molt exigents en què el PP no torni a privatitzar, no torni a culpabilitzar l’espai públic com el lloc on passen els problemes… no torni a generar un estat de vigilància opressiva, un estat de denúncia constant de les conductes dels altres.

L’espai públic compartit, l’espai públic generador d’oportunitats… l’espai públic, la gran plaça republicana on ens trobem tots i totes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.