Sota la dutxa
El 22 de maig del 2000, un mes i mig després d’haver publicat “L’anorèxia catalanista“, hi vam tornar amb un altre article, “Sota la dutxa”, que si no ho recordo malament en algun esborrany duia un títol que jugava a passar de l’ara toca a tocar-se’ls… I és que la deriva que vivia el país, aleshores, ens tocava tant allò que no sona que necessitàvem fer-nos sentir! Ho vam fer proposant algunes analogies amb una pel·lícula que llavors va fer forat, American Beauty. Ens serviria, avui, per analitzar el punt on som?
Sota la dutxa
Avui, 22 de maig del 2000
Francesc-Marc Àlvaro, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Albert Sáez, Ferran Sáez, Marçal Sintes
Potser algú altre ja ha escrit aquest article, però la temptació és irresistible: American Beauty, la pel·lícula vencedora de la darrera edició dels Oscars, és, també, una diàfana metàfora de l’ara i aquí del catalanisme. El personatge que encarna Kevin Spacey descobreix als quaranta-dos anys que s’ha fet un fart de treballar i que no és feliç. De sobte, tot sembla que s’ensorra al seu voltant: aires de renovació l’assetgen a l’empresa on treballa, la relació amb la dona perd tot interès i la incomunicació amb la filla sembla que no té marxa enrere. El tedi, la insatisfacció i l’avorriment d’un mateix troben d’entrada una única sortida, tant real com simbòlica, en la masturbació sistemàtica sota la dutxa. L’únic moment del dia en què la sang sembla que encara circula pel cos. I podria seguir així fins al dia darrer. Si no fos. Si no fos per la irracional fascinació que la millor amiga de la filla, una ben vulgar aprenent de Lolita, desperta en l’home madur. A partir d’aquí, el personatge de Spacey torna a somniar. Hi torna a haver projecte. El futur encara és possible. Aleshores el protagonista trenca amb totes les fonts d’insatisfacció i retroba, fins i tot amb certa puerilitat, alguna cosa veritablement viva en ell mateix. Aprendrà a ser feliç altra vegada. I això vol dir que, quan n’arribi el moment, podrà morir amb un somriure. Es pot desitjar res més gran?
Si el lector ens ha seguit fins aquí es deu estar preguntant què hi pinta el catalanisme, en tot això. Com el personatge en els primers moments de la pel·lícula, el catalanisme està en plena crisi de la quarantena, sense perspectives de futur. Amb l’alè calent de l’auditor al clatell, avorrit dels companys de llit i sense llenguatge compartit amb els fills. Només resta l’esperança que d’algun lloc sorgeixi, ni que sigui vulgar, una Lolita enervant. Però podem esperar que sigui així per atzar?
El rol de l’auditor és clar: el catalanisme es troba, per gràcia de la majoria absoluta d’Aznar, havent d’escriure quina pensa que és la seva aportació a l’empresa. Després, l’auditor sabrà girar els arguments en contra de l’assalariat i substituir-lo per algú més jove, més ambiciós, menys problemàtic, fins i tot més barat. Qui sap si no és aquest el paper que es reserva a alguns noms que la premsa espanyola de Catalunya no dubta a considerar el “gir catalanista” d’Aznar.
Dels companys de llit ja no fa gràcia ni parlar-ne. Fa massa temps que el catalanisme que encarna CiU no veu en el Parlament altra cosa que una obligació conjugal, i de les més apagadetes. Sense alegria. Sense aventura. Sense capacitat d’imaginar l’endemà. I tant se val ara si les altres forces, per adiposes o per excés de rajos uva, en són més o menys responsables o coresponsables. La iniciativa és de qui la té. I és exigible, i cal que ho exigim, que no la perdi qui ha rebut el manament popular de governar.
Podem reservar el paper de la filla per als successors de Pujol. En la nostra realitat no fan morros, com a la pel·lícula, però la seva incapacitat per fer-se presents, per establir ponts de diàleg i per abanderar nous projectes ha estat aclaparadora. N’hi ha que es postulen com a successors: cal veure si no continuaran esperant, irresoluts, l’autorització del pare abans de parlar, o si els caurà un clatellot després de fer-ho. Caldrà que ho diguem nosaltres, des de fora, per exemple? Quan arriba el moment de la jubilació és bo saber-la entomar amb generositat, ni que sigui per no fer malbé alguns bons records, que és el que al capdavall deixarem. Però sembla que la generositat estigui renyida amb altres grandeses. Si ara toca jubilar-se, jubilem-nos amb alegria. Ni que sigui per fidelitat etimològica: el llatí jubilare significava llançar crits de gran joia, i és amb aquest sentit, experimentar una viva alegria, que el mot s’incorpora a la nostra llengua. És comprensible que el prejubilat vacil·li, però aleshores no hi ha altre remei que ajudar-lo a fer el pas, i això es pot fer fins i tot amablement. El que hi ha en joc és el futur. I el futur és el nostre espai vital: no hi podem renunciar.
Si les perspectives al voltant són així de tristes, potser sí que no podem sinó anar-nos tocant sota la dutxa. Per sentir-nos vius. Però, mentrestant, cap on mirarem buscant la nostra Lolita?
Sembla poc probable que ens arribi del camp econòmic, ara que la pressió de la globalització ens torna a fer provincians, com s’ha vist en el sainet sobre la Fira. I encara menys del camp cultural, que, en comptes de saber-se regenerar, com es pot constatar en les grans institucions momificades (citem-ne tres de qualitativament diverses: l’Òmnium o l’autisme de la societat civil, l’IEC o la inoperància de les institucions oficials, i l’Enciclopèdia o la miopia de l’empresa privada), ha trobat en el transvestisme cap a l’espectacle televisiu una còmoda fugida endavant.
Algú pot pensar, seguint el paral·lelisme amb el personatge d’American Beauty, que sempre ens quedarà el cànnabis. Però per què no perdre la por a dir les coses pel seu nom, a equivocar-se, a creure en el futur? Ni que això vulgui dir, fins i tot, si estem d’acord que és menys lleig tocar-los que tocar-se’ls, aprendre a donar suport a una investidura a Madrid per coherència amb el passat immediat, mentre s’aprèn a governar la Generalitat amb gent nova, potser inexperta, però capaç de crear espai per a una Catalunya novament catalana. Novament. O sigui, una altra vegada, però també, sobretot, d’una manera nova.