ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

A mi em sorprén la manca del sentit ridícul, sempre. Tant si és d’algú proper, com si és d’algú llunyà. A escola els germans de La Salle em van ensenyar que més val anar d’humil per la vida perquè la humilitat no només és correspón molt més amb la nostra precarietat humana sinó que, a més, te l’avantatge de provocar solidaritat. A un fatxenda es difícil que l’ajudin, a un humil, no tant.

Una de les grans avantatges amb que comptem els catalans en el procès cap a la independència és la fatxenderia dels oligarques espanyols. És una fatxenderia reiterada, ridícula i fins i tot grotesca. I no només és una fatxanderia envers els catalans sinó que és una fatxenderia envers els europeus i envers el món sencer.

Jo me’n faig creus que un país que està com està, que s’ha provat que té el càncer de la corrupció fins més allà del moll de l’ós (en això els catalans estem com ells, tot s’ha de dir ), un país que ha hagut de ser rescatat perquè no podia pagar el que devia ( que, a més, va gastar amb d’una manera absolutament imbècil ), pot tenir un ministre d’economia que vol donar lliçons al món mundial. Flipo. Si Espanya fos un país normal demanaria perdó – als catalans i a tots els que hi han abocat diners, començant pels mateixos catalans i continuant pels alemanys – i miraria de caure una mica simpàtic i de corregir tot el que s’ha fet fatal.

Però no. En Montoru diu que España va a deslumbrar el mundu. Tremolo. Em fa pensar quan, en ple franquisme, jo vaig sentir un dia a la tele que no sé qui deia que l’Armada espanyola era la tercera més important del món. És a dir, que després de la marina militar americana i russa, venia l’espanyola. Per davant, per exemple, de la japonesa, la britànica, la francesa, la australiana, la canadenca, l’alemanya o la xinesa. Li vaig preguntar al meu pare si això era així i el meu pare em va contestar que el problema no era tant que no fos així sinó que realment els espanyols n’estaven convençuts de que ho era i que per això Espanya feia moltíssims segles que no guanyava ni mitja guerra. Només les civils. 

I consti que jo sóc dels que pensa que és molt possible que Espanya deslumbre al mundu. Però fent el ridícul més espantòs i després demanant caritat amb una fatxenderia inimaginable en un país arruïnat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!