ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Han passat molts anys que des del Principat de Catalunya no enteníem res del que passava ni a València, ni a Ses Illes. Per què uns catalans que estaven tant o més discriminats que nosaltres votaven massivament i entusiàsticament el PP? Per què deixaven no només que s’anèssin perdent els seus signes d’identitat sinó que, a més, tenien unes balances fiscals tant gravoses com les del Principat i, malgrat això, no deien res, ni tant sols protestar.

La meva tesi és que els catalanistes valencians i illencs fins ara han fet les coses molt malament. El seus dos principals errors ha estat oblidar-se de les classes mitjanes i deixar-se enlluernar pel Principat, com si el Principat fos tota la nació. Oblidar-se de les classes mitjanes ha tingut com a conseqüència que els seus possibles votants els havien de treure de l’extrema esquerra – opció molt minoritària fins ara -. I deixar-se enlluernar pel Principat, i més concretament, per Barcelona volia dir renegar de tot allò valèncià o balear que és sentit com a propi amb orgull per la majoria dels valencians i dels illencs però que pels catalanistes valencians i illencs era pur folklore. Mentre al Principat la Patum de Berga, Sant Jordi o el Barça eren abraçats pel catalanisme polític; els catalanistes valencians no volien sentir ni parlar de Les Falles, el València o la Mare de Déu dels Desamparats, per exemple. I tot això ho prenia el PP com a bandera i explicava a qui els volès sentir que això representava la veritable valencianitat mentre que els altres, els catalanistes, volien imposar el Barça, Sant Jordi, la Patum. I el català tal com és parla a Barcelona.

Les darreres eleccions a València van fer sorgir l’esperança de Compromís, que esperem que tingui la lucidesa d’evolucionar cap allà on són els vots que li poden fer guanyar unes eleccions. És a dir, cap a les classes mitjanes. I esperem que de mica en mica participi en tots els actes populars amb independència de si els troben progres o de si els troben retro. Han passat de ser un partit marginal a ser un partit testimonial i ara han de passar de ser un partit testimonial a ser un partit de govern. No és fàcil, però també s’ha de dir que el PP i el PSOE porten fent les coses tant malament durant tant de temps, que l’oportunitat dels valencianistes és única per a resituar-se en el mapa polític del seu país. Només cal pensar en la corrupció cancerígena que afecta al PP valencià i a veure la situació que s’ha creat amb el canal 9 per a adonar-se’n.

Cal, però, que els valencianistes siguin molt subtils i, si cal, que critiquin Barcelona com segur que ho faran els d’UPyD sense cap mena d’escrúpol. Perquè Barcelona i València sempre han competit i perquè voler una València subordinada a Barcelona és no entendre que és València. Com voler una Barcelona subordinada a Madrid és no entendre que és Barcelona. I també, és clar, perquè Barcelona, a nivell nacional català ha fet moltíssimes coses malament. Algunes gairebé fatal.

El cas de Ses Illes no és ben bé el mateix. A les Illes el PP seguia una política semblant a la que Fraga seguia a Galícia: un regionalisme moderat, defensa de la llengua, defensa de la identitat illenca. Per una altra banda, els nacionalistes estaven dividits en dos bàndols: l’esquerra amb uns plantejaments socials extrems però molt menys provincialista respecte de Barcelona que la valenciana i la dreta d’Unió Mallorquina que ha estat un niu de corrupció pestilent. Tant pestilent que s’ha dissolt el partit i que Maria Antònia Munar és a la garjola.

Quan amb la majoria absoluta del PP i la desaparició d’Unió Mallorquina semblava que no hi havia cap mena d’esperança per a Ses Illes, la reforma brutalment involutiva del govern Bauzà bàsicament en temes lingüístics, ha fet que el mallorquinisme resorgís amb una força qua molts créiem extingida. Ara el que caldrà veure és si aquest mallorquinisme és prou potent per tal que a Ses Illes surti un moviment tipus Compromís per l’esquerra i, per la dreta, Proposta per les Balears – que és una Unió Mallorquina sanejada, per entendre’ns – tenen prou força.

Tot aquest panorama és esperançador, cosa que ja és molt en un àmbit en el que feia anys i panys que només rebien notícies negatives. Ara el que hem de fer els del Principat són dues coses: ajudar quan els valencianistes i els mallorquinistes ens ho demanin i, per sobre i per damunt de tot, no emprenyar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!