ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Primer ens hem de preguntar que és una fal.làcia. Una fal.làcia és un argument que sembla vàlid però que no ho és. Quan ells ens diuen que el dret a decidir dels catalans és una fal.làcia volen dir que, a primer cop d’ull, semblaria que els catalans tenim dret a decidir, però que en realitat no en tenim.

La pregunta que ve a continuació és per què sembla que en tenim. Això els que ens acusen de fal-laços no ho contesten. Potser perquè sembla que siguem una nació però en realitat no ho som. Potser perquè sembla que el dret de la gent a decidir de quin estat vol formar part sembla un dret democràtic, però en realitat no ho és. Seria bo que els espanyolistes responguèssin perquè, en principi, sembla que hi tenim dret, perquè potser fins i tot ens fan pujar l’autoestima

La pregunta següent és perquè, malgrat semblar que tenim dret a decidir no tenim aquest dret. Això és més fàcil de contestar: no el tenim perquè ells diuen que no el tenim. Com que ells són la majoria poden imposar a les minories qualsevol cosa que vulguin sense que les minories tinguin res a dir. I, segons ells, en una lectura molt esbiaxada de la constitució espanyola, l’única solució que hi ha a les nostres demandes és fer-nos fotre. Res de intentar cap mena de seducció. Si no t’agrada Espanya, t’aguantes i et fos.

Que aquest sigui el criteri de gent neofranquista és molt comprensible. Per a ells la unitat d’Espanya és sagrada i les coses sagrades no es discuteixen. Només s’acaten, com el caudillo que ho era per la gracia de Dios. Només que el mapa d’Espanya, malgrat el que ha anat dient la legislació de cada moment, és el que més retallades ha patit de la història. No hi ha cap imperi que hagi donat lloc a tants nous estats independents com l’estat espanyol. O sigui que sembla que allò del dret a decidir dels flamencs fins els cubans i els filipins de falaç no ho era gaire. I el dels catalans tampoc, és clar.

El que pensava la Rosa Díez – aquella senyora que va fer un casus belli quan el PSOE va decidir deixar de recolzar el PP al gover d’Euskadi perquè ella era consellera i ho deixaria de ser – i el PP ja ho sabíem. Ara, el que pensen els socialistes, també.

El PSOE és diu PSOE però, en realitat, és una sucursal de la màfia andalusa, que hi remena les cireres des de sempre. Alfonso Guerra fa més de 30 anys va agafar les brides del partit i encara no les ha deixat. Així com qui remena les cireres del PP és Madrid, el PSOE és bàsicament un partit andalús.

Per això quan el PSC i Rubalcaba i els seus pacten abstenir-se davant la proposició d’UPyD, tot va com una seda fins que Alfonso Guerra – el gran califa del partit – truca a Rubalbava i li diu que tots els socialistes andalusos i la resta de diputats de les comunitats autònomes que viuen que mòmiu votaran a favor de la proposta de la Rosa Díez i que, per tant, ell,  el secretari general, haurà de triar entre els socialistes catalans i els socialistes de les comunitats bicòquiques.

Rubalcava té un dilema que només li dura cinc segons. És cert que ell fa dos dies que ha estat a Catalunya i ha parlat del dret a decidir, de canviar la constitució i de no sé quants sopars de duro, però el cas és que el PSC dins del PSOE és una minoria i, per tant, per una pura qüestió de poder, s’ha de sometre als guerristes, que són els que de debò manen.

Evidentment, després d’això va venir intentar convèncer en Pere Navarro per a que també votès a favor de que som una fal.làcia. I és va voler pactar amb UPyD, justament, retirar la paraula “fal.làcia” per tal que el PSC es poguès sumar a la baixada de pantalons de la direcció del PSOE davant els guerristes del sud i del nord. Però en Pere Navarro no s’hi va veure en cor.

El resultat de tot plegat és molt il.lustratiu i hauria de tenir conseqüències electorals. No només UPyD i el PP lluitaran per marcar paquet espanyolista, també ho farà el PSOE. A partir d’ara ja ha quedat demostrat que la declaració de Granada només era una aixecada de camisa. I el PSC, que perd un llençol a cada bugada, acabarà desapareixent com a partit. No només perquè cada vegada pinta menys a Catalunya, sinó perquè cada vegada és fa més public i notori que no pinta res al PSOE.  Quin sentit té un partit així?

Per cert, quan Guerra va dir que el PSC feia molts anys que havia deixat de ser socialista per tal d’esdevenir catalanista, ho vaig trobar divertidíssim. No perquè el PSC, efectivament, no sigui socialista, que no ho és, sinó perquè les grans privatitzacions a Espanya, l’entrada a l’OTAN i tota aquesta mena de coses no massa socialistes es van fer sent ell vice-president del govern. Ho sap tothom: abans de la crisi el neoliberalisme espanyol tenia marca PSOE i l’eix González – Guerra – Boyer, els que tenim una certa edat el recordem perfectament. Es clar que ningú no s’atreveix a dir-li a don Alfonso que el PSOE ja fa molts anys que no és socialista, però que continua sent andalús del tot.

Per cert aquest senyor tant socialista és l’únic que és diputat des de la primera legislatura, és a dir, des de l’any 1977. Gairebé es pot dir que no ha fet res més en la seva vida.  Déu n’hi do. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!