ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Herr Martin Schulz és el president del Parlament europeu. Es social-demòcrata i es va presentar a les eleccions per l’Aliança de socialistes i demòcrates europeus. A més a més és llibreter d’ofici. Un senyor progressista i amb cultura, doncs. Se suposa que un humanista. Això sí, un humanista culte i d’esquerres que ha fet una gran carrera política. I que no només la vol preservar sinó que la vol ampliar. En quin sentit? Molt fàcil: vol ser el president dels europeus, és a dir, vol tenir encara més poder.

Voler tenir més poder no és dolent si es vol aquest poder per a poder millorar la vida de la gent, per aprofundir la democràcia, per aprofundir els drets individuals, socials, nacionals. I sí que és dolent quan és lluita en sentit contrari, es a dir, per retallar la democràcia, els drets individuals, els drets socials i els drets nacionals. I també és negatiu quan la lluita pel poder és pura ambició de poder. És a dir, quan el que importa no és tant allò que es vol fer amb aquest poder sinó simplement ser poderòs.

Ignoro en quins d’aquests casos es troba el senyor Martin. Això de l’Unió Europea és quelcom molt curiós: és una institució cada vegada més poderosa de la que no es sabem pràcticament res. Què ha legislat, què ha decidit l’Unió Europea aquesta darrera legislatura? Algú me’n podria fer cinc céntims? I, en aquest mateix sentit, algú té la més remota idea de quin és el programa amb el que Herr Martin aspira a presidir-nos? I qui diu Herr Martín diu tots els altres. Tots els altres excepte els populistes neofeixistes: aquests sabem molt exactament el que volen. I tot i que hauríem de tornar a néixer per a votar-los em sembla evident que la seva claretat i el seu populisme els fa guanyar cada vegada més vots, enfront del boiròs i barroc discurs dels partits tradicionals.

Herr Martin ha vingut a Barcelona a fer campanya. Encara falta molt temps per a les eleccions però, és clar, Europa és molt gran i s’ha de passar si fa no fa per tot arreu. I cal deixar les capitals dels grans estats pel darrer moment i a les capitals dels petits estats o les ciutats provincianes una mica grans fer-hi ara la feina, que després no hi haurà temps.

Herr Schulz ha vingut a parlar-nos d’Europa i s’ha empipat perquè els periodistes només feien que preguntar-li què passaria o què deixaria de passar si Catalunya esdevé independent. I ell ha contestat que això és un afer intern d’Espanya. I a una altra pregunta ha dit que tant rep pressions de la diplomàcia espanyola, com de la catalana i que, per tant, vol ser estrictament neutre. I, finalment, ens ha vingut a dir que els catalans no hauríem d’oblidar que les eleccions són europees i, per tant, la ciutadania ha de votar en clau europea i no pas en clau espanyola o en clau catalana.

El primer problema d’això és que els ciutadans europeus no en tenim ni punyetera idea del que es fa a Europa i, per tant, si haguèssim de votar pel que fa al funcionament de les institucions europees em temo que la gran majoria hauríem de votar en blanc. O abstenir-nos, que és el que passa.

El segon problema és que, que jo sàpiga, Catalunya i Espanya són Europa i, per tant, el problema que planteja Catalunya és un problema europeu. I no només és un problema europeu sinó que afecta directament a l’Unió Europea. Per tant, sembla que els partits que es presenten a les eleccions europees haurien de tenir al seu programa una resposta a aquests interrogants, no? Ho dic perquè, a més, això no és quelcom que només afecti als catalans. De moment també afecta als escocesos. I és evident que molt aviat afectarà entre d’altres als bascos, als flamencs i probablement als llombards i als bavaresos. Sembla que l’Unió Europea ha de tenir un camí per a resoldre aquests conflictes més complex que dir que és un problema intern de l’estat implicat.

I quin ha de ser aquest camí? Només poden ser dos. Un, que el poble que vol plantejar la seva secessió pugui votar-la democràticament. I dos, que no ho pugui fer. Semblaria que tots aquells que es diuen demòcrates haurien de triar el primer camí i, per tant, que cada comunitat humana que forma part de la Unió Europea pugui decidir com s’organitza políticament.

Perquè a mi a la facultat em van ensenyar que el dret té a veure amb l’ètica. Tant formalment com materialment. Formalment el dret només és admissible si és democràtic. Materialment, si respecta els drets humans. I jo aspiro a que aquesta manera de pensar estigui gravada dins del que anomenem Europa més enllà d’un conjunt d’interessos econòmics. És a dir, aspiro a que Europa sigui un àmbit de llibertat, igualtat i fraternitat.

No cal dir que si els progressistes europeus de la mena de Herr Martin Schulz tiren pilotes fora quan se’ls hi pregunta pels drets dels ciutadans europeus, es a dir, per a la llibertat, és a dir, per la igualtat entre tots els pobles, és a dir, per la fraternitat de tots els europeus, i es mira cap a una altra banda i es diu que això ara no toca, és que no anem bé.

I ara, recordant Llach, podríem dir que Europa no és això, que el que falla no és exclusivament l’estat espanyol.  

No era això, companys, no era això 
pel que varen morir tantes flors, 
pel que vàrem plorar tants anhels. 
Potser cal ser valents altre cop 
i dir no, amics meus, no és això. 

No és això, companys, no és això; 
ens diran que ara cal esperar. 
I esperem, ben segur que esperem. 
És l’espera dels que no ens aturarem 
fins que no calgui dir: no és això

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!