ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Mascherano, el jugador argentí del Barça, em va cridar l’atenció després d’una duríssima autocrítica feta davant dels mitjans de comunicació. Per una errada seva l’equip contrari havia marcat un gol i semblava que ell no estava disposat a perdonar-se, ni encara menys a fer veure que allò no havia tingut res a veure amb ell. 

A un país com aquest en que mai ningú té la culpa de res del que passa, que les culpes sempre són dels altres, es diguin Madrid, Brusseles, Roma, Nova York o qui sigui, que hi hagi un individu que reconegui que ha fet quelcom malament no només és sorprenent, sinó que és revolucionari, aliquid novum subsolem, que diríen els romans.

Per això, en una llarga entrevista feta per Josep Cuní al jugador, quan aquest, després de cantar les gràcies del nostre país, diu que això de la independència està molt bé, però que si no els independentistes no anem junts no aconseguirem mai res, no només ens diu una evidència, sinó que ens hauria de fer enrojolar la cara de vergonya.

Malgrat l’ideari noucentista de Prat de la Riba – d’Ors, Catalunya és un país bàsicament barroc. Estima més les discusions laberíntiques que Romeu Julieta. Si hi ha un camí senzill, sempre prefereix el complicat. Si hi ha una drecera, nosaltres preferim sistemàticament fer la marrada. I la marranada si convé. Perquè una de les coses que més ens agrada, fins a uns extrems de massoquisme explícit, és queixar-nos. D’una banda la culpa de tot el que ens passa la tenen els altres, de l’altre som un poble dissortat, un poble que en comptes de ser un poble sembla un protagonista d’una tragèdia grega. La droga més apreciada d’aquest país no és ni el tabac, ni l’alcohol, ni la coca, ni la maria sinó el victimisme. Sense anar de víctimes per la vida sembla que no seríem capaços d’arribar d’aquí a la cantonada. I si el que volem és arribar més lluny, com diu la cançó, ja ni t’explico.

Mascherano ens diu quelcom de calaix. Que si els independentistes catalans no anem units no aconseguirem res. Perquè l’enemic a batre és poderòs. Perquè no podem gastar l’energia necessària per a batre’l barallant-nos entre nosaltres. Perquè tots els països que han esdevingut independents ho han fet des de la unitat en la lluita dels que volien l’alliberament de la metròpolis. Perquè per vèncer és necessari sumar més que l’adversari i és molt difícil d’aconseguir-ho a base de divisions internes.

No sé, tot això és tant elemental que sembla mentida que no ho veiem. En el fons la pregunta que és deu fer Mascherano és si de debò volem ser independents. O si només juguem a voler ser independents, que és diferent. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!