ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
LES TERTÚLIES POLÍTIQUES DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.
Sóc afeccionat des de fa temps a les tertúlies. Tant a participar-hi en viu, com a escoltar-les a través dels mitjans de comunicació. Sempre he tingut la sensació que provenen de l’àgora grega que és la font del nostre pensament crític i del nostre pensament democràtic, tolerant i liberal.
M’adono, però, que les tertúlies que es fan als mitjans de comunicació són molt reiteratives. Se sap el que dirà cada un abans que obri la boca. Aquesta previsibilitat les fa molt avorrides. Des del primer minut saps tot el que passarà i gairebé mai no val la pena veure la pel.lícula.
Hi ha una diferència entre les tertúlies de les televisions estatals i de les televisions del Principat de Catalunya. A les tertúlies de les televisions espanyoles no només surten sempre els mateixos tertulians, sinó que tots pensen si fa no fa el mateix; mentre que a les tertúlies catalanes, si bé surten sempre els mateixos tertulians, hi ha més discrepància.
Una de les fonts de la meva formació ciutadana i intel.lectual fou el legendari programa “La clave” de José Luis Balbín. “La clave” fou un dels programes que més va fer per a que la ciutadania espanyola aprengués què és la democràcia, aprenguès la tolerància en les idees i, en definitiva, a aprendre escoltant els altres. Recordo perfectament la gran paradoxa de que fos el PSOE – a qui Balbín havia donat molt de joc – qui defenestrés el programa de Balbín. Perquè la finalitat del PSOE no era fer una Espanya més lliure, sinó simplement aconseguir el poder i gent com Balbín estorvaben.
No he tornat a veure cap programa com “La clave”. Ara i aquí els tertulians sempre són els mateixos, saben de tot i de res – i per tant, gairebé mai no aprens res escoltant-los – i la seva capacitat retòrica és molt limitada. I ara i allà – a Espanya – les coses encara són pitjors, perquè tots els que surten pensen igual, gairebé sense matissos i es passen el programa donant-se la raó els uns als altres. Si això és debatre…
El franciscà Carlos Fuentes, al Canal Català, durant un quant temps va fer quelcom nou que cridava l’atenció per la seva originalitat. Una tertúlia política en la que normalment només sortien els extrems, es a dir, sense moderats. Com que a la resta de les tertúlies del país eren copades pels moderats al progrma de Carlos Fuentes hom aconseguia sentir algunes coses diferents. També era interessant perquè la participació dels seguidors era molt protagonista i esdevenien un participant més, gairebé com si fos un programa de ràdio.
En realitat, allò que fa que els mitjans siguin ara més lliures que mai és internet. A internet sí que és possible trobar-hi totes les veus i tots els matisos. Però als mitjans de comunicació hi ha una mena d’oligarquia periodística cada vegada més avorrida, previsible i analfabeta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segona cosa (com a consolació): mireu les tertúlies dels polítics francesos, almenys aquells diuen coses diferents, sobretot a les presidencials, on pel mateix preu teniu liberals, feixistes, socialdemòcrates, gaullistes, trotskistes i comunistes.