Amb això dels números el govern espanyol – des de sempre, no només d’ara – és sensacional. Segons ells tributen les persones i no els territoris. Ara, a l’hora de repartir, el criteri és que es reparteix als territoris i no a les persones. És veu que ells això ho troben claríssim i que els hi fa explicar el perquè els catalans tributem més i anem més mal servits. Perquè quan tributem som persones i quan hem de rebre diners, no.

 Amb independència de que tenim la pressió tributària més alta d’Europa – que ja és tenir -, la majoria dels catalans trobem normal tributar per sobre de la mitjana dels espanyols. Això no ho posa en qüestió ningú. El que es posa és qüentió és quan els catalans deixem de ser persones i esdevenim un territori: llavors resulta que els pobres catalans no existeixen perquè només formen part d’un territori. D’un territori desert, pel que es veu. O sigui que quan hem de pagar els catalans existim i quan hem de cobrar esdevenim invisibles, cosa que no els hi passa als andalusos o als extremenys, que ells es veu que sí que són persones i no territoris. Vaja.

Per tal d’explicar-nos aquesta desigualdat tant evident i tant insolidària els espanyols van a parar al principi de igualtat i a la solidaritat. O sigui que pels espanyols tractar diferent un pobre del Baix Llobregat i un pobre de Badajoz és practicar la igualtat i la solidaritat. I els meus collons són un rosari, que deia el meu pare!

I ara canteu aquesta cançó de Raimon però, on posa pau, poseu-hi constitució:

Sobre la pau

Raimon)

De vegades la pau 
no és més que por: 
por de tu, por de mi, 
por dels homes que no volem la nit. 
De vegades la pau 
no és més que por.

De vegades la pau 
fa molt més mal; 
de vegades la pau 
fa molt més mal. 
De vegades la pau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!