ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

I DESPRÉS QUÈ, RUBALCABA?

La presència de Rubalcaba a Catalunya no ha pogut ser més decepcionant. Quan alguns esperaven quelcom nou s’han trobat amb el de sempre, és a dir, amb res. L’única diferència que hi ha respecte del PP és el to del discurs, però el contingut és idèntic. Pels uns i pels altres els catalans no tenim més dret a decidir que el que ens atorga actualment la constitució espanyola, és a dir, el nostre castradíssim estatut.

Rubalcaba diu que reformarà la constitució però no ens diu en quin sentit. Ni quantes vegades. I els que ja som una miqueta grans no confiem en l’estat espanyol. Sabem que ara ens podríen donar peixet i modificar la constitució – per exemple – pel que fa a la protecció del català i d’aquí dos dies tornar-la a modificar en el sentit contrari. És a dir, mentre no siguem sobirans no hi haurà cap manera de protegir res perquè els espanyols sempre seran majoria i, per tant, sempre podran decidir el que els convingui respecte de nosaltres, tant si nosaltres ho volem com si no. És molt simple.

Pensar que l’estat espanyol complirà amb Catalunya els seus pactes és desconèixer la història. I, al contrari, essent els catalans sobirans, no hi ha cap pega per a que ens puguem relacionar amb Espanya – i amb tots els països del món – però amb igualdat de condicions. Si més no formals.

El PSOE fa molt temps – des de la LOAPA com a mínim – que són un partit nacionalista espanyol. El to del seu discurs és el to del policia bo però, al final, la seva fita és la mateixa que la del PP: assimilar Catalunya a Espanya, diluir-la i fer que d’aquesta manera desaparegui per sempre més el que ells anomenen “problema catalán”.

Si això no fos així – si no fossin nacionalistes espanyols – serien demòcrates i deixarien que els catalans decídíssim lliurement el nostre futur. Però ells estan per l’autodeterminació de qualsevol nació sense estat excepte de les que formem part –encara i espero que per poc temps – de l’estat espanyol.

Naturalment, aquesta reforma fantasma de la constitució, aquesta voluntat de que el poder dels catalans continui sent regional, es a dir, circumscrit a les competències que ens cedeixi magnànimament la constitució espanyola, és pel nostre bé. Perquè segons Rubalcaba – com segons Rajoy, com segons la Rosa Díez – el cas és que els catalans no hem de poder decidir perquè si decidim ens abocarem a l’abisme. En canvi, si ells decideixen per nosaltres tots serà flors i violes i romaní. Perquè ells sempre han procurat i procuraran per la felicitat i plenitud de Catalunya. En canvi els catalans només fariem que ensopegar una vegada i una altra com si fossim un poble drogat.

I aquí és on jo no ho veig clar: on està escrit que amb l’estat espanyol ens espera un futur millor que amb un estat català? Quines garanties en tenim? I, si bé és cert que l’estat català tampoc no garanteix res – el futur serà el que sigui, tot i que a alguns ens sembla que, efectivament, amb la independència viurem molt millor – no és millor poder decidir els propis interesos des d’aquí que no pas des de Madrid?

I repeteixo, a una Catalunya independent, res no la privarà de pactar amb Espanya, però de tu a tu, lliurement. Qui està en contra d’això i, sobre tot, per què?

I en aquest oceà d’evidències, el PSC-PSOE dessagnant-se, inevitablement.