ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

El Coll de la Manrella, entre les comarques de l’Empordà i el Vallespir, fou un dels passos que utilitzaren molts catalans anant cap a l’exili. Heribert Barrera, als anys vuitanta del segle passat, hi inaugurà un monument a Lluís Companys, el president màrtir i regularment s’hi fan trobades per tal de retre homenatge al president assassinat i per a recordar que llurs ideals continuen sent vigents.

La llibertat del país i la justícia social.

Uns ideals dignes d’una gran vida. Molts catalans li han dedicat i han sofert per ells en les circumstàmcies més adverses. Han patit la presó, l’exili, la mutilació, l’espoli. Avui, un dels oradors, ens recordava que abans que en president Companys fos afusellat, els franquistes ja havien assassinat més de 2.000 catalans lluitadors per la llibertat i la justícia. Recordar que tenim un president màrtir, vol dir recordar tots els nostres màrtirs i ser conscients que nosaltres som la baula d’una cadena pàtria que ve de molt lluny i va molt més lluny encara. La fortalesa d’aquesta immensa cadena humana que travessa el temps fa que siguem un poble invencible.Un poble que ha persistit i que persistirà. Els nostres enemics no hi tenen res a fer,   com ho explica Ventura a Gassol a “Les tombes flamejants”:

“Fou una pàtria. Va morir tan bella,

que mai ningú no la gosà enterrar:

damunt de cada tomba un raig d’estrella

sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia

aquella son tan dolça de la mort,

que les sirenes dia i nit oïa

com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada

i del fons de la tomba més glaçada

fremí una veu novella el cant dels cants:

– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.

Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,

oh Pàtria de les tombes flamejants.”

Nosaltres – els catalans d’avui que tenim a tocar l’Estat Català- som aquest foc nou i homenatjar els nostres màrtirs i lluitadors és recordar aquella cendra somorta que ens ha fet possible. Que ha fet possible la nostra pervivència.

En aquest sentit és molt escaient l’homenatge que també es fa a la Teresa Rebull. La Teresa no només és una de les iniciadores de la Nova Cançó sinó que és té l’importància de mantenir encesa la flama de la catalanitat a Catalunya Nord, “la més malaurada”, que diu en Lluís Llach. La cantant Marta Rius ens emociona cantant, acompanyada a l’acordeó, “Paisatge de l’Ebre”:

Avui he tornat a la Serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d’en Jaume.

Dins d’un plat enfangat
Tres cascots de metralla
A la cova han quedat
Les sabates d’en Jaume.”

Tot el seguit d’activitats que s’han fet al Coll de la Manrella (ofrenes florals, guardons, dinar, cançó, sardanes…) han estat molt entranyables. Gent de totes les edats. Agraiment als herois que han fet possible que continuem sent catalans. I alegria perquè l’alliberament és a tocar i, amb ell, la justícia social. Tot això és el que ERC ha de fer. I, aquesta vegada, vèncer. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!