ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La Maria-Teresa Giménez Barbat diu que jo dic: Espanya, ecs! I jo li dic que s’equivoca i ella continua dient que jo dic: Espanya, ecs. He arribat a la conclusió que ella voldria que jo digués: Espanya, ecs; malgrat que jo no digui: Espanya, ecs.

El cas és que no només no dic Espanya, ecs sinó que a més de no dir Espanya ecs resulta que estimo Espanya. La conec. He caminat pels seus camins. He sojornat a les seves fondes. M’he emocionat amb els seus poetes. He gaudit amb els seus escriptors i artistes. Mai no he dit, mai no dic, mai no diré: Espanya, ecs! 

L’anterior no fa, però, que accepti que l’estat espanyol vulgui assimilar el meu país a Espanya. El meu país no és Espanya. És molt més mediocre que Espanya, té una història molt més mediocre que Espanya, no té els grans artistes d’Espanya, però no és Espanya. Una desgràcia com una altra això de no ser espanyols, ves. Ressignació. 

Es clar que no m’estimo més Espanya que els altres països llatins d’Europa. Vull dir que em sento tant proper a un senyor de Valladolid, com a un de Torino, com a un de París, com a un de Santiago, com a un de Bucarest. L’única excepció és Roma. Nosaltres continuem sent essencialment romans i Roma és l’àvia que ens va parir a tots. I em sento molt més a prop d’un senyor de Madrid que d’un d’Estocolm, però tampoc no diré uecs ni a suecs, ni a Noruecs, ni a Finesos, tot i que tenien avantpassats víquings. 

Ara bé, una cosa és Espanya i una altra cosa l’estat espanyol. Una cosa és Espanya i una altra l’oligarquia madrilenya. Suposo que tinc tot el dret del món a que, si les oligarquies en general em produeixen arcades, l’oligarquia que fa segles que es vol carregar el meu país em produeixi vòmits. Per a que ningú no pensi ara que sóc racista diré, utilitzant un llenguatge que no és el meu, que l’oligarquia catalana em produeix diarrea, ja em sabreu disculpar. Suposo que m’he explicat. 

Voler confondre la lluita per tenir un estat propi amb considerar-se superior a qualsevol altre poble del món és una manipulació d’un cinisme emprenyador. Estic segur que en els meus articles gairebé hi ha tantes cites de poetes en llengua castellana com en llengua catalana. Però admirar la cultura castellana i sentir-me fraternal amb la gent de tot el món no és incompatible amb voler la llibertat pel meu poble.

Jo vull la llibertat per tots els pobles, però em sembla lògic començar per la del meu. I, a partir d’aquí, crec, que qui em llegeixi podrà comprovar una empatia i una fascinació per tots els pobles del món. I més enllà i tot: quan veig documentals d’astrologia sento que admiro, i, per tant, estimo els altres planetes, els altres universos. Hi ha tanta bellesa arreu digna de ser admirada, digna de ser estimada que odiar o menystenir no només és una manifestació d’ignorància sinó d’imbecil.litat supina. 

Crec. 

I quants espanyols diuen Catalunya, ecs però a l’hora no ens deixen fotre el camp del seu estat?