Ho explicava en l’article anterior: l’independentisme ha tingut uns resultats extraordinaris, vist el que ha passat a casa nostra els darrers tres mesos. Hem hagut de patir la repressió antidemocràtica i feixistoide d’espanya que ha abocat en contra nostra no només tota la seva fúria i mala llet ( i a ells no se’ls acusa de delicte d’odi, valga’m Déu! ), sinó el que és moltíssim més important: el seu poder. L’oligarquia espanyola ens ha atacat per terra, mar i aire i allò de que van estar a punt d’haver-hi bombes i morts es veu que no només ho diu la Marta Rovira.
En aquestes circumstàncies treure els resultats que hem tret, fer pujar el sostre de l’independentisme una miqueta més, ens parla d’una força indiscutiblement molt potent. Però a la vista dels resultats també ens parla d’una força encara no prou potent per assolir la República i això bàsicament per un motiu: perquè no som prou majoritaris per assolir-la. I encara un altre que en certa manera es deriva de l’anterior: perquè no tenim prou poder per dur-la a terme.
A diferència del que opina per exemple en Vicent Partal o la gent de la CUP penso que si fem el mateix que vàrem fer a partir del setembre els resultats que obtindrem cada vegada seran més desastrosos. Ara, des de les institucions catalanes – i també des de la societat civil – se’ns dóna la possibilitat de continuar creixent des del govern. Em sembla evident que créixer des de l’oposició és molt més difícil.
Opino, per tant, que la nostra prioritat és recuperar les institucions catalanes i eixamplar l’independentisme entre els catalans i eixamplar el poder de la ciutadania respecte de l’oligarquia catalana. Intentaré explicar-me, encara que pugui decebre a alguns companys independentistes de pedra picada i als que tenen molta més pressa de la que tinc jo, que ja és tenir.
Per moltes filigranes mentals que fem les coses són com són: a les ciutats més poblades de Catalunya va guanyar l’espanyolisme. La majoria dels catalans – que viu justament a aquest llocs i no pas a l’anomenada Catalunya profunda – va votar forces espanyolistes. I si els independentistes tenim més escons que els no independentistes és perquè els vots dels catalans no valen el mateix a tot arreu. Si no fos així, governarien ells ( si partits tan antagònics com el PP i els Comuns es posessin d’acord, cosa que d’entrada semblaria tant impossible com que s’hi hagin posat Convergència i la CUP ).
El nostre principal esforç, doncs, en aquests moments hauria de ser transformar els catalans no independentistes en catalans independentistes. I això vol dir guanyar moltíssim pes llocs fonamentals pel funcionament del país com Barcelona, L’Hospitalet, Cornellà, Badalona, Gavà, Castelldefels, El Prat de Llobregat, etc… Hauríem de fer un esforç enorme per a que a les properes eleccions els partits independentistes a aquestes grans ciutats treguèssin un resultat extraordinari i a mig termini hi acabem guanyant. Crec profundament que sense tenir tots aquests catalans a favor, mai no aconseguirem una Catalunya independent. No aconseguirem una Catalunya si la major part del país no la vol. No l’aconseguirem si la part més industrial i productiva, més poblada no la vol. És impossible.
Em deia un amic independentista, frustrat per com han acabat anant les coses, que per a que aquests catalans esdevinguin independentistes cal que passin una o dues generacions. No ho sé. Potser sí, potser no. No fa massa temps els independentistes érem quatre gats i ara som gairebé la meitat dels catalans. En tot cas li vaig dir el que li va dir Roosevelt al seu jardiner. Roosevelt li va dir al jardiner que per què no plantava no sé quin arbre. I el jardiner li va contestar que, efectivament, aquell arbre era magnífic però que trigava molt de temps a créixer. Llavors Roosevelt, li va contestar: si triga tant, no sé perquè perds tant de temps i no el vas plantar abans d’ahir. Això vol dir que nosaltres hem de fer la nostra feina, que consisteix essencialment en dues coses: en fer que els catalans siguem un sol poble i a partir d’aquí en intentar convèncer-los de que la independència és la millor solució pels catalans. Sense oblidar la premissa prèvia a tot això que és que la política bàsicament ha de servir per a que la gent visqui el millor possible. Només fent política des de l’excel.lència captarem pel catalanisme aquells que no ho són. Si som corruptes o mal gestors ja ho tenim tot perdut.
Per assolir la independència també necessitem tenir molt més poder del que tenim ara. D’entrada, poder social: que qui vulgui la independència estigui al voltant del 70 o 80 % de la gent. Després que aquesta gent sigui conseqüent amb el que vol ( i si es declara un dia o una setmana de vaga, es faci un dia o una setmana de vaga ) i actui en conseqüència. I, finalment, vol dir un poder suficient per donar la volta i guanyar a aquells que no respectin la democràcia.
Aquesta vegada hem proclamat la República i punt i seguit el que ha passat és que els nostres dirigents o bé han fugit per cames o be han estat empresonats. I ha vingut espanya i ha repartit tots els ventallots que li ha semblat, limitant-nos nosaltres a cridar quatre consignes i a anar posant l’altra galta. La propera vegada haurem de ser prou forts per encarar-nos amb qui no ens respecti, haurem de ser prou forts per saber-nos fer respectar. I això té a veure amb el nombre de persones que hem de ser però també te a veure amb l’actitud més resolutiva que haurem de tenir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!