ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Que el Tribunal Constitucional hagi permès que el pàjaru del seu president en sigui membre va bé perquè demostra a aquells de les terceres vies que Espanya és un país de via única i no precisament d’ample europeu.

Si no fos perquè ja fa moltísims anys que no em sento espanyol – alguna vegada me n’he sentit? – sentiria una vergonya immensa. Com a espanyol i com a jurista. Però el que cada dia queda més clar i més clar és que l’oligarquia espanyola això de tenir vergonya ni tant sols no sap el que és. No és que es mogui amb un cinisme impresionant, sinó que és que no es prenen ni la molèstia de dissimular-lo.

Per això, que un senyor que ha de ser neutre perquè presideix probablement el tribunal espanyol més important, a Espanya pot tenir carnet de partit i no passa res. Pot haver dir barbaritats contra els ciutadans del que encara és una part del territori espanyol – els catalans, és clar – i tampoc no passa res.

Que amb anterioritat a això un membre del TC fos recusat per fer un informe sobre legislació catalana és intrascendent. Perquè aquí l’únic que és transcendent és si s’està a favor o en contra de Catalunya i llurs llibertats i benestar. Si s’hi està a favor, ni que sigui moderadament, se’t tanquen totes les portes, si estas per l’espoli econòmic, polític i identitari se t’obren totes.

Espanya és això. I els que es diuen demòcrates espanyols això ho permeten. I ho permeten els juristes que se suposa que han passat per les facultats de dret.

Però com més es blinda Espanya per a poder practicar l’ignomínia respecte dels catalans, més lluny ens sentim els catalans d’Espanya. Pensen que cada dia ens tenen més tancats a la seva gàbia però en realitat cada vegada tenim més força a les ales per fugir. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!