ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina

10 d'octubre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

CONTRA ELS DERROTISTES O SOBRE LA POR.

I naturalment hi ha catalans independentistes que cauen en el parany i s’acolloneixen. Són els que diuen: jo sóc independentista de cor, però no hi ha res a fer i, a més, és impossible. Aquesta gent té incrustada a la seva ànima el fet que Catalunya ha perdut no sé quantes guerres i que molts espanyols, començant per Azaña i Peces Barba i acabant per Franco i els espanyolistes actuals, opinen que s’ha de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Aquests independentistes han après dels nostres avantpassats a tenir por i per ells l’eix bàsic de la política catalana és: no tornar a rebre, es a dir, evitar, calgui el que calgui, que Barcelona torni a ser bombardejada.

Joan Majó, ex batlle de Mataró i ex ministre socialista diu que el moment actual de la guerra per la independència de Catalunya està situada en la batalla de la por. Els espanyols volen que ens espantem i que fem marxa enrera. Ells no ens oferiran res perquè consideren que si ho fessin nosaltres ho considerariem una feblesa. I, a més, se senten prou forts per tal d’aconseguir una capitulació total dels catalans, que és el que  han aconseguit històricament dels catalans en els darrers 300 anys.

I naturalment hi ha catalans independentistes que cauen en el parany i s’acolloneixen. Són els que diuen: jo sóc independentista de cor, però no hi ha res a fer i, a més, és impossible. Aquesta gent té incrustada a la seva ànima el fet que Catalunya ha perdut no sé quantes guerres i que molts espanyols, començant per Azaña i Peces Barba i acabant per Franco i els espanyolistes actuals, opinen que s’ha de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Aquests independentistes han après dels nostres avantpassats a tenir por i per ells l’eix bàsic de la política catalana és: no tornar a rebre, es a dir, evitar, calgui el que calgui, que Barcelona torni a ser bombardejada.

I, naturalment, quan ara els hi parlaré de poesia es fotran a riure. Però se m’enfot. La poesia i no cap altra cosa farà que alliberem Catalunya. Citem Ventura Gassol, gran patriota, gran poeta i sobre tot home bo (la bondat sempre és al màxim al que pot aspirar una persona):

Què en trauríem de viure aquesta vida,

ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia, encara, sou esclaus?…”

 

La llibertat és allò que dóna sentit a la vida de les persones i els pobles. Sense llibertat no hi ha dignitat i sense dignitat la vida esdevé quelcom brut, avorrit, injustificat. Lluitar per la llibertat individual i col.lectiva vol dir lluitar pel sentit de la vida. Desanimar-se en aquesta lluita vol dir ser menys humans o, si més no, no ser humans en tot el sentit més magnífic de la paraula.

 

D’altra banda, els derrotistes fan mal perquè faciliten la nostra derrota, que és la seva. Recordo una vegada que la meva filla petita havia de passar un exàmen de música i va començar una mena de mantra absolutament idiota: suspendré, suspendré, suspendré, suspendré. Collons, tu! Li vaig fer repetir: aprovaré, aprovaré, aprovaré, aprovaré… I va aprovar. Evidentment, no va aprovar perquè el ximple de són pare li fes repetir que aprovaria. Va aprovar perquè, malgrat la seva inseguretat, havia estudiat, havia practicat i es sabia la lliçó. Però el suspendré, suspendré, suspendré li feia nosa i el aprovaré, aprovaré, aprovaré, no.

 

Els catalans ens en sortirem. No ens queda cap altre remei. Els hem provat tots i som on som. Per sortir-nos-en necessitem diverses coses: fer les coses ben fetes ( s’estan fent impecablement bé ), ser valents (ens costa molt ser-ho, perquè tenim la història que tenim ) i ser patriotes ( ens costa molt perquè hem après a muntar la nostra vida al marge de les institucions públiques ).

 

Ser valents i ser patriotes vol dir creure i treballar per la victòria, de la mateixa manera que voler aprovar un exàmen amb nota vol dir estudiar i tenir la convicció de que te’n sortiràs. Als derrotistes els hi voldria fer veure que ens estan – que s’estan – fent mal.

 

I acabaré amb més poesia, amb aquest cas de Raimon:

 

“Per camps i ciutats, la por 
va fent callar una a una 
les veus dels vius i dels morts. 
I els homes meitat gest, meitat silenci.

Però no pot ser sempre, 
però no és per sempre, 
però no serà sempre. 
També som vida nosaltres 
amb els nostres silencis 
i les nostres paraules, 
amb les nostres cases fetes 
de treball i d’esperances.”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!