Obrint Pas: Diari d'una gira

Després de la visita turística a Kanazawa, fem marxa cap a Nagoya. L’autopista en si ja és una experiència. Les àrees de servei compten amb un bon assortit de productes típics de la zona. En general s’hi menja molt bé. Són curioses les màquina on compres els tiquets del menjar mitjançant amb grans fotografies com a mostra o les màquines on hi ha una pantalla on veus com et preparen el cafè. També són ben curioses  les vitrines on s’exposen les currades reproduccions de plàstic dels plats de la carta que hi ha disponibles. De fet aquesta és una norma general al Japó, on tots els restaurants tenen mostres de plàstic, a l’aparador, del menjar que pots trobar-hi dins.

Nagoya és una gran ciutat. De fet, amb els seus dos milions llargs d’habitants és la quarta ciutat més important del país. La ciutat és coneguda per ser la seu de la indústria automobilística japonesa És, per tant, una ciutat grisa, industrial, amb menys llums que Tòquio i que, com aquesta, fou completament reconstruïda després de ser objectiu principal dels bombardejos aliats durant la II Guerra Mundial.

Avui també tocarem amb tres grups més. El vestuari és una festa. Hi ha qui beuen les cares cerveses (solen costar uns 5 euros i mai, mai, mai, te les serveixen gratis a la sala on toques), hi ha que es prepara per tocar disfressat de superguerrer japonès, hi ha qui intenta fer sonar la dolçaina. Vaja, que avui estem distrets.

Quan eixim a l’escenari l’ambient està escalfat. No sabem ben bé perquè, però avui hi ha molta expectació. La gent té ganes de festa. És nota. Comencem a tocar i observem atònits com el públic embogeix. De seguida se’ns encomana la follia. Fins i tot Litus, de Propaganda apareix en un moment donat a l’escenari. Deixa la càmera amb la que grava imatges del concert, agafa una guitarra espanyola i apareix a l’escenari com si fora una vella glòria del rock’n’roll. Un moment únic. Brutal!

Un cop acabada la nit, marxem a l’hostal on dormirem. És el típic hostal japonès que anomenen Minshuku i que vindria a ser el que a Anglaterra es coneix com a Bed & Breakfast però amb tatamis i futons. Hi ha dos habitacions on ens encabim els 13 expedicionaris. La veritat és que costa acostumar-se a dormir al terra. Però hem de descansar. Demà tenim sis hores fins a Tòquio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!