Segons el diari Ara, el ministeri d’Economia té 140 municipis catalans a la llista negra perquè no han presentat els comptes de l’exercici fiscal del 2010. En el moment en què els consistoris facin arribar les liquidacions, rebran tots els diners que els corresponguin per part de l’estat d’acord amb la llei d’economia sostenible que va ser aprovada el 15 de febrer passat.
L’alt endeutament acumulat de molts municipis de Catalunya és la conseqüència d’una mala gestió local. Estirar més el braç que la màniga va anar bé durant un temps per a aconseguir vots. Demanar diners en préstec no només ha estat la cosa més normal del món per part dels ajuntaments. Tots hem caigut al parany. Una societat on l’estalvi havia passat a millor vida, ara, quan el fantasma de la crisi financera arrasa tot el que troba pel davant, ja no hi som a temps d’esmenar. O, almenys, ens costarà suors i llàgrimes sortir indemnes d’aquest atzucac.
Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el mot inòpia té el significat de pobresa i de fretura. La fretura la defineix com la mancança o escassetat d’allò necessari.
El diccionari de la Real Academia Española fila més prim. Quan parla d’inòpia ens dona dues accepcions. La primera també fa referència a la indigència, a l’escassetat i/o a la pobresa. I, la segona, referint-se a la locució verbal “estar a la inòpia”, ens ho descriu com la ignorància pel que fa a una cosa que gairebé tothom coneix.
Tant una accepció com l’altra penso que lliguen amb el que vull dir. La crisi actual, malauradament, ens ha deixat un panorama desolador. Milers de famílies viuen amb aquesta escassetat d’allò necessari: la vivenda, els aliments, l’aigua, la llum, etcètera. L’atur i el canibalisme dels bancs i caixes han provocat situacions de pobresa impensables fa un any. Famílies senceres, amb una vida benestant fins fa no gaire, s’han vist abocades a la misèria.
Tots en som culpables, certament. No hem sabut administrar els nostres estalvis de la manera més adient, amb l’excessiva concupiscència encomanada per una societat de consum que ens enviava el missatge que si no consumíem, no érem ningú. N’aprendrem dels errors?
Hem viscut a la inòpia durant molt de temps. Mentrestant, governs, entitats bancàries i especuladors no volien creure’s (no vull ser malpensada) el que s’anunciava profèticament amb rètols neó. Abans que crear l’alarma, els primers donaven missatges de confiança; les segones, continuaven concedint préstecs hipotecaris a tort i a dret amb les mínimes garanties; i els tercers, especuladors del sector immobiliari, que es van fer l’arròs al seu moment, ara s’escapoleixen com poden.
I la resta de mortals a callar. Cert que la ignorància no és justificació per haver tirat de beta. En qualsevol cas, estem al mig, com els dijous. Hipotecats, endeutats, aturats, retallats, arruïnats. Tot plegat milers i milers de persones que, per viure a la inòpia en el doble sentit, no tenim un futur gens esperançador.
La por s’encomana. La incertesa és global. No hi ha un bri de confiança. Els mercats són el mirall de tot plegat. Ningú té la fòrmula secreta arregla-ho-tot. No sabem cap on tirar. És com caminar a les palpentes per un camí de pedres amb una bena als ulls, sabent que en qualsevol moment ens podem trobar amb un precipici. I caure al buit.
“Cap home hauria d’obtenir benefici a costa de la ignorància d’una altra persona” Ciceró
