Afedemón!

Segons la Viquipèdia, una organització sense ànim de lucre és aquella organització que té com a objectiu primari donar suport a un aspecte d’interès públic o privat sense propòsits comercials. L’art, la caritat, l’educació, la llengua, la política o la recerca científica són alguns dels camps on, aquestes organitzacions, no actuen per generar beneficis econòmics, malgrat puguin necessitar generar ingressos per a autofinançar-se. No obstant això, aquests ingressos han de ser limitats i/o restringits legalment.  

Fa pocs dies, la investigació judicial del cas Palma Arena ha destapat una trama societària que hauria permès a Iñaki Undargarin, gendre dels reis d’Espanya, enriquir-se amb els beneficis d’una entitat sense ànim de lucre com era/és/havia de ser Nóos.

 

La investigació judicial oberta per l’anomenat cas Palma Arena, ha destapat les relacions comercials que mantenien el gendre del rei, l’exjugador d’handbol Iñaki Undargarin, i el seu soci, Diego Torres, amb els governs balear, valencià i català.

Set milions d’euros és la xifra que, presumptament, van facturar a l’erari públic. Per bé que podrien tractar-se de més diners. I no només això. Allò que el faria entrar a la presó seria la presumpta evasió d’impostos a paradisos fiscals, per una banda i, de l’altra, el fet que l’Institut Nóos sí que tingués ànim de lucre. Vaja, que de cara a la galeria actués com una oenegé, però a la pràctica, fos una fàbrica de facturar diners aliens a la hisenda pública.

De tota manera, allò que em toca de més a prop és la relació “mercantil” que va mantenir entre els anys 2004 i 2006 amb el tripartit català. Anant de gendríssim, va facturar al govern 30.000 euros per una activitat vinculada a la salut i a l’esport. És deplorable com han caigut tots al parany.

La falsedat documental, la prevaricació, el frau a l’administració i la malversació de cabals públics, serien altres de les perles per les quals se’l podria imputar. 

L’exili a Washington vindria forçat per haver-se destapat, de portes endins, totes aquestes irregularitats. Ell i la seva família nombrosa van fugir cames ajudeu-me per evitar ser a l’ull de l’huracà. Esperant que (potser) la intocable Casa Reial esborrés qualsevol rastre dels delictes. Ho van poder frenar durant uns anys. Però, com s’ha demostrat, a la curta o a la llarga tot acaba sortint. Massa gent implicada i massa bitllets i patrimoni per justificar.

L’ambició duta al límit. Un home que ho tenia tot però en volia més. L’increment patrimonial desorbitat no era només fruit del que rebien com a membres de la Casa Reial. Ha quedat clar. Va ser a partir del 2003, quan Undargarin era administrador de Nóos, que van adquirir un Palau a Pedralbes valorat en set milions d’euros, cinc pisos a Palma i un a Terrassa.

De veritat es pensaven que tot plegat no sortiria a la llum? Eren tan il·lusos de creure que la justícia els faria costat per formar part de la reialesa? Aquest esportista d’elit que es va casar per amor, o això ens va fer creure, ha desprestigiat amb els seus negocis foscos una Casa Reial que viu hores baixes. I això, no crec que el nostre Rei li perdoni. I els seus “subdits”, menys.

Llegeixo que s’està pensant en excloure a les infantes Elena i Cristina (i a tot el seguici que tenen per família) dels actes i pressupostos reials. Ho trobaria del tot encertat. Em pregunto com és que no ho van fer abans. Quan, d’uns anys cap aquí, estem vivint la pitjor crisi financera de la història, és pornogràfic assistir a aquests exagerats i opacs dispendis. No oblidem que és el rei Joan Carles qui administra els recursos de la Sarsuela provinents dels pressupostos de l’Estat, uns 8’4 milions d’euros. Això sense tenir en compte el que reben per “treballar” en determinades fundacions. En concret, la infanta Elena rep 200.000 euros l’any per dirigir l’àrea d’acció social de la Fundació Mapfre. I la seva germana Cristina, “otro tanto” per dirigir l’àrea social de la fundació La Caixa.

“L’ambició mai s’atura; ni tan sols al cim de la grandesa” Napoleó I