Afedemón!

El conte que tots coneixem explica la història d’una noia molt bondadosa i bonica que, després de la mort del seu pare, resta sota la custòdia de la seva malvada madrastra qui té, a la vegada, unes cruels filles que li fan la vida impossible.

La seva vida donarà un tomb quan s’assabenta que a la cort tindrà lloc un ball en què el príncep escollirà la seva esposa.

Aleshores, amb l’inestimable ajut de la seva fada padrina, la Ventafocs pot assistir al ball amb les seves millors vestimentes. I, quan la veu el príncep i balla amb ella, aquest se n’enamora bojament. Tanmateix, a les dotze ha de marxar perquè l’encanteri es trenca. I, a la fugida, perd una sabata de cristall. 

Al dia següent, els ajudants del príncep van casa per casa fent emprovar la sabata a totes les noies joves. Fins que el peu que hi calça a la perfecció és el de la Ventafocs. És aleshores quan li demana per casar-s’hi, amb l’estupefacció de les seves germanastres.

Segons la Viquipèdia, la Ventafocs és l’heroïna popular d’un conte de fades basat en el motiu tradicional de l’opressió injusta seguida d’un rescat triomfal. 

 

Rajoy no vol pagar els 759 milions que deu a Catalunya corresponents a l’exercici 2008 d’acord amb la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut, excusant-se en la desviació del dèficit previst el 2011. 

Diu que ara no toca. Que la conjuntura econòmica actual no permet pagar uns diners que són nostres. De tota manera, Rajoy sap que passats dos anys de l’incompliment, la Generalitat els ho pot exigir com a urgències de tresoreria.

Assumim-ho. Catalunya és la Ventafocs d’Espanya. Hem patit, patim i, espero, no patirem en el futur una opressió injusta que ens té sotmesos als capricis d’un estat que ens reté per conveniència.

Som una “autonomia” massa llaminera per deixar-nos marxar. Gràcies a nosaltres, al nostre gran esforç fiscal, pot viure molt bé una bona part de l’estat de les autonomies. 

És frustrant veure com ens hi escarrassem i, malgrat el sacrifici, els nostres diners se’ls reparteixen davant dels nostres nassos. I encara se’n riuen. Esclar, el principi de solidaritat. Sort en tenen d’aquest principi per justificar-se. Mentrestant, ens xuclen fins a la darrera gota de sang. Com els vampirs.

Catalunya no es mereix aquest espoli fiscal que està patint. Ara més que mai, quan van maldades, és quan prenem més consciència que deixar llast és l’única via per tal de subsistir.

Som prou autosuficients per tal d’anar sols per la vida. Ens en sortiríem amb escreix. Ells no, però. La resta d’Espanya té pànic que els marxi la gallina dels ous d’or. Sense nosaltres, ells sí que no se’n sortirien.

No fan ni deixen fer. Tenen massa por que aparegui la fada padrina i ens atorgui la llibertat tan desitjada. Ens envegen, ens odien, però ens necessiten. Cas d’aconseguir la independència, Catalunya seria el quart estat de la Unió Europea en renda per càpita, només superat per Irlanda, Luxemburg i Holanda.

Fem un pensament?