Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
Treballar més per menys. Això és el que demana el conseller d’economia Andreu Mas-Colell al sector més vilipendiat: el funcionarial. Certament, sembla una broma de mal gust. Allargar la jornada laboral dels treballadors públics a canvi de més retallades salarials no penso que solucioni pas el problema. La proposta d’allargar quinze minuts la jornada laboral o reduir vacances sense afectar la qualitat del servei és realment una utopia. El servei se’n ressentirà. Hem de tenir en compte que el funcionariat ha patit i pateix una congelació salarial perpètua. Quan el sector privat recollia els fruits de la bonança econòmica, els empleats públics passàvem desapercebuts amb els nostres sous sota zero sense que ningú ens escoltés. Ara, que van maldades, totes les dianes van directes cap a nosaltres. No és just.
No m’agraden les paraules del conseller. Les trobo del tot desafortunades. Ni molt menys el seu to. Diu que és raonable que, ja que els funcionaris tenen la “sort” de gaudir d’estabilitat laboral, facin els mateixos esforços que s’han vist obligats a fer la majoria d’empleats del sector privat.
Uns funcionaris que, el passat mes de maig de 2010, vam veure com se’ns reduïa la nòmina fins a un 5% com a part del paquet de mesures d’austeritat que en aquell moment va impulsar el govern espanyol.
En boca d’experts, retallar nòmines és perjudicial per a la crisi econòmica perquè frena el consum. Doncs una ment brillant (que segur que ho és) ha pensat: fem-ho a l’inrevés: congelem-los-hi els sous; tanmateix, que treballin més hores. Perfecte …
No podem obviar que estem davant d’una crisi a nivell mundial sense precedents. I que els treballadors públics som allò segur, uns diners que, tan aviat poden sortir del govern, com no. Som molts i ens tenen agafats pel mànec (per no dir-ho barroerament). Si ens queixem, som uns insolidaris. Per bé que, quan era època de vaques grasses, érem invisibles per a la resta de treballadors. Ara no, ara (es veu) que som el bot salvavides que pot aixecar l’economia del país. Jo, ja em perdonareu, tinc els meus dubtes.
No entenc, sincerament, com els funcionaris hem de pagar una crisi que no hem provocat. Que la paguin aquells qui realment es van fer l’arròs al seu moment mentre nosaltres amb prou feines podíem pagar la hipoteca.
Penso que hi ha d’altres vies per salvar el sistema. Si desincentiven (més encara) al sector públic, el vaixell acabarà per enfonsar-se de debò. I això no ho volem ningú, penso jo. Estem parlant del personal sanitari, mestres d’escola, institut i universitat, mossos d’esquadra, personal administratiu, treballadors de presons, serveis socials, etcètera. On sí s’hauria de posar fort el govern és amb la multitud de fraus: diners que no entren a les arques municipals i autonòmiques per apropiacions indegudes; en destapar els comptes amagats als paradisos fiscals; factures sense l’IVA o falses; economia submergida; subvencions a tort i a dret concedides amb molt poca transparència; empreses que un dia hi són i l’altre han desaparegut amb finalitats clarament fraudulentes, etcètera. És allí on hi poden treure els calers.
I, d’altra banda, eliminar la gran quantitat de càrrecs de confiança amb que sempre ha comptat l’Administració, amb una vigència màxima de quatre anys que només fan la funció d’agència de col·locació i que cobren salaris desorbitats. Si de solucions ja n’hi ha, ja.
Esclar que hi ha funcionaris que no peguen brot. Com hi ha treballadors del sector privat ganduls. Però, sisplau, no generalitzem, no ens posin a tots dintre del mateix sac. No paguem justos per pecadors. Sembla això una caça de bruixes, realment. Som un sector massa envejat, certament. Però la “sort” és una paraula que ens desprestigia més encara. Estic cansada d’escoltar el mateix discurs dia rere dia. Ara, a passar unes oposicions se li diu tenir “sort”?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!