Afedemón!

Ha estat el culebrot de l’estiu. Passant la mà per la cara als Supervivientes, fins i tot. Cesc Fábregas torna a casa no només per Nadal. I els barcelonistes hi aboquem moltes expectatives en ell. Malgrat en Pep diu que, de moment, no serà titular, amb vint-i-quatre anys i molta experiència a les seves espatlles, tornarà a Can Barça, que és el que ell volia. 

Tornar al Club que l’ha vist créixer, el millor equip del món, amb els companys-amics que tant enyorava, no té preu per a ell. I ho ha demostrat. Quaranta milions: vint-i-nou en efectiu més els cinc milions d’euros que pagarà el futbolista amb el seu sou, un per cada temporada, més sis milions variables en funció dels títols que aconsegueixi.

Potser no val tant. En qualsevol cas, era més una qüestió personal (i sentimental). I tots han quedat contents. 

Malgrat no estic d’acord en què s’estiguin pagant aquestes milionades a uns homes que es passen una pilota i, de tant en tant, la calcen amb un xut a la porteria, m’agrada saber que aquests diners s’utilitzen per a “comprar” gent del planter, aquells que un dia es van formar a La Masia, homes que s’estimen al Barça no només per les quantitats milionàries que s’hi remenen sinó també perquè senten els seus colors.