Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
Ernest, el díscol
Arran de la petició per part de la direcció del partit per tal que deixi de ser diputat “per coherència personal, dignitat política i ètica democràtica”, Ernest Maragall respon que no pensa deixar ni el partit ni el parlament.
L’exconseller és l’únic diputat socialista que va votar a favor de la proposta de pacte fiscal el passat dimecres, alineant-se amb CiU, ICV, ERC i Joan Laporta.
Desmarcar-se de la línia oficial d’un partit no acostuma a passar. Tenir veu pròpia es considera una traïció. O estàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres. És això el que pensen a la majoria de les direccions dels partits, malauradament.
És una llàstima. Potser és per això que mai m’ha agradat estar dins un partit. Combregar amb tot allò que diu la cúpula, encara que pensis diferent, ho trobo sectari. Per què no pots discrepar sense que et fotin una puntada al cul o t’arraconin?
En política, si pretens arribar a dalt i mantenir-t’hi, has de dir amén a tot allò que proposa l’executiva. No seguir la línia oficial es paga amb el desterrament. Va així. I no hauria de ser, per molta disciplina de partit. Encara que de vegades ho sembli, els partits no són patis de col·legi.
Seguir al ramat no està fet per a mi. M’agrada dir el que penso. Uns cops puc estar d’acord amb el vermell; d’altres, amb el taronja; d’altres amb el verd.
La maquinària dels partits no fa possible tenir veu pròpia. Les consignes s’han de respectar. I, si no n’estàs d’acord, et conviden a marxar. Com el cas que ens ocupa.
Els Maragall són tossuts. No se’ls doblega tan fàcilment. Ja va bé, de tant en tant, una mica d’aire fresc. Tant de bo hi hagués més discrepàncies en els sí dels partits. Voldria dir que la democràcia no es dóna només de portes enfora.
Ja ho deia en Machado: “En política sólo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire; jamás quien pretende que sople el aire donde pone la vela”
Respon a Patricia Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si és veritat que a les consignes s’han de donar suport i no han de sortir a la llum fractures “els draps bruts es renten a casa”. Però no es tracta de seguir al bestiar, de vegades els partits poden ser la plataforma que li dóna veu a gent que no la té.
Els partits són estructures polítiques humanes molt pròpies de la nostra cultura occidental, amb els seus defectes i virtuts. Els únics exemples de governs sense polítics a occident es van denominar feixismes. Que funcioni l’anarquisme encara no s’ha corroborat, personalment ja m’hagués agradat.
En tot cas no es tracta de seguir al bestiar sinó d’organitzar-se. Els Nous Moviments socials també tenen els seus dissidents dintre i també segueixen al peu de la lletra les consignes i no es diuen partits polítics, però fan política. De vegades ens oblidem de l’etimologia de la paraula política, pertanyent a la ciutat i als ciutadans, això significa que tots hauríem ocupar-nos de política i triar un ramat, encara que fem de ovella negra, participar i arribar al compromis no és una cosa que anul·li la nostra identitat individual. Moltes gràcies i perdoneu el meu pobre català.