Afedemón!

Segons Renè Girard, autor del llibre “El boc expiatori”, la nostra tendència de barallar-nos els uns amb els altres necessita d’aquest mecanisme d’escapament per tal de desactivar la nostra capacitat d’autodestrucció. Des de l’Edip expulsat de Tebes per considerar-lo culpable d’una epidèmia, fins als jueus perseguits a l’edat mitjana per haver escampat la pesta, fins a la figura de Jesús que va morir a la creu per redimir els pecats de la humanitat.

L’apel·latiu boc expiatori es remunta al Levític 16:8-10 on es descriu el ritual del sacrifici de dos cabrots. Un, s’ofereix a Déu i, l’altre, a Azazel (una mena de dimoni). El boc sacrificat a Azazel o boc expiatori, és qui carrega amb tots els pecats del poble per tal de purificar-se.

 

Pagar els plats trencats és una expressió que acostumem a utilitzar sovint per tal de fer pagar la festa a algú o, el que ve a ser el mateix, fer pagar a una sola persona les conseqüències d’una acció en què n’han intervingut d’altres.

La finalitat de cercar i trobar un boc expiatori, també anomenat cap de turc, seria la de desviar l’atenció del vertader culpable.  

Als nostres dies ens venen al cap massa bocs expiatoris. Tants com prejudicis tenim. I penso amb els immigrants, amb els homeless, amb aquells que de tan bons que són, se’ls pren per rucs, els beneïts.

I els funcionaris, esclar que sí. Som els bocs expiatoris actuals. Els perseguits arran de la crisi. On van dirigides totes les crítiques i les mirades severes. Els empleats públics som els envejats i a qui ens carreguen el mort de la crisi actual. I a qui, de tantes retallades, un dia ens trobaran secs com un ascle. Hom diu que som els paràsits de la societat, fins i tot. Com diria el Pedro Piqueras: “tremebundo”.

Em posen furiosa aquests arguments viscerals carregats de ràbia envers un col·lectiu on una bona part som mileuristes. No suporto la típica i injusta gracieta del funcionari assegut a la cadira amb els peus damunt la taula del despatx fent vaixells de paper. 

Quan tots sabem qui són els vertaders culpables de tot plegat. De totes maneres, entenc, comprenc, percebo, m’adono, copso, capto, dedueixo i concloc que la funció del boc expiatori és aquesta: carregar amb la culpa dels altres. I, més encara, quan aquests altres es troben a la cima del poder i tenen la paella pel mànec.

És fàcil desviar l’atenció envers el nostre col·lectiu. De totes maneres, afortunadament, d’ençà que va esclatar la trama de l’Undargarin i companyia, els dits apunten cap a una altra direcció. Ja no som els únics a qui fer pagar els plats trencats. El “pobre” Duc de Palma i família estan passant per un mal tràngol. Deixant de banda si són presumptament culpables o presumptament innocents, l’escarni que estan patint no el voldria ni per al meu pitjor enemic.

El podríem titllar també de boc expiatori? Potser sí, tenint en compte que hi ha molts més implicats a la trama que no són tan “reials”. I ell és qui surt a la palestra. Tanmateix, ell no és cap sant. Ni ella. Ni ells. (No poso noms perquè així m’estalvio de posar els coi de presumptes i tampoc vull anar a la presó).  Només pel fet d’haver encobert tot aquest entramat de delictes, de no permetre que sortissin a la llum, considero que ja en són còmplices, també. 

En qualsevol cas, ja veurem com acaba aquest culebrot. Encara ens tornarà a tocar el rebre. Com si ho veiés.

“De vegades passa a la vida que, quan són els cavalls els que han treballat, és el cotxer qui rep l’almoina”   Daphne du Maurier