Afedemón!

Prou que ho sabies. Des que us vàreu prometre. Éreu massa diferents. I joves. Ja et vaig dir que no t’estimava. Que només et volia per al seu propi interès. Va ensumar pela llarga, algú a qui plomar sense haver de donar massa explicacions. Que tenia la butxaca foradada, no et venia de nou. Mes no haguessis pensat mai que et ficaria la mà a la cartera. Amb els seus insistents alhora que seductors cants de sirena, feia de tu el que volia. I mira que es veia d’una hora lluny que només et pretenia pels quartos. I tu encara sostenies que t’estimava. Et vaig advertir que, tot allò que et prometia a tu, també ho prometia a les altres; que no eres pas l’única a qui es follava. I que, com sant Joan, ella també predicava el dejuni i s’atipava de carn. I tu que et feies la sorda. Et pensaves que canviaria. Que les vexacions s’aturarien i deixaria d’estomacar-te. Però res va canviar. Et va continuar fent la vida impossible. No en va tenir prou amb insultar-te, amb  manipular-te, amb espoliar-te; amb tapar-te la boca, amb violar-te, amb anar-se’n de putes amb els teus diners deixant el compte corrent en números rojos. Mira’t. Gairebé que no ho comptes. La mala bèstia ja va intentar matar-te l’estiu passat empenyent-te escales avall quan vas descobrir en què es gastava els teus diners. I tu la vas defensar declarant que havies ensopegat amb l’espardenya. I vas decidir no denunciar-la. Encara no sé per què no ho vas fer. Tenies por de perdre-la, potser. Probablement, tenies por de no sortir-te’n sola. Però ara s’ha passat de la ratlla. Gairebé et factura a l’altre barri. El dia abans, es va fer amb el mocador de seda roig i gualda, l’arma homicida. Aquell que preservava per a les millors ocasions, recordes? I va esperar que t’adormissis per tal d’escanyar-te. Sense compassió. Amb nocturnitat, premeditació i traïdoria. Afortunadament, ets llesta.  Sabies que algun dia podia arribar a passar. És per això que amagaves la falç sota el coixí, veritat? Li tenies por. Havia insistit massa vegades en què, si no eres seva, no series de ningú. I tot es va precipitar quan li vas dir que volies deixar-la. Que no tenies cap intenció de continuar suportant els seus maltractaments i menyspreus. I que reclamaries un menyscapte de diners per totes les pèrdues  i danys ocasionats. Si no li arribes a clavar la corbella, et mata. Vas fer el que havies de fer. No tenies cap altre remei. Va ser en legítima defensa. Per això no has de patir. Ara recupera’t. Estàs en bones mans. Te’n sortiràs, d’aquesta. Sempre te n’has sortit. El malson s’ha acabat. Ets lliure. I, creu-me, tornaràs a ser rica i plena!

(Article publicat a La Quera el 7 de setembre de 2012 – www.laquera.cat)