Combatent entre la boira
Amb la terra entre els dits
Crònica de 10 dies per Euskal Herria
Passem la nit de cap d’any, i com sempre Iruña no ens falla, el zulo i Jarauta, navarreria, Karmen kalea, el Cavas, i per remetar San Lorenzo, on vam conèixer un jovent del barri de Donibanne (San Juan). Amb ells vam compartir ressaca i experiències personals i polítiques, un aquari gegant presidia el local on ens trobàvem, uns Baixos en blocs de pisos similars als barris obrers de la Mina, i de St. Adrià del Besòs. La foto de dos companys de la colla presidia la sala principal amb un cartell que deia” ESCRIU-LOS”, ho vam acabar fent… Eren L’Ibai i l’Egoi, dos joves empresonats a l’Estat Espanyol i a l’Estat Francès, a moltíssims kilòmetres de distància de Donnibane i de Iruñea.
Després de conversar i explicar-nos com van viure la detenció de l’Ibai, i tot el muntatge policial que la va precedir, amb l’Eudald ens vam començar a fer una idea de la realitat real, que vivia el jovent Basc.
La tortura a la qual va ser sotmès l’Ibai per la guàrdia civil, amb puntades de peu als testicles fins que pixava sang, ja que patía una infecció d’orina, o imaginar-me la guàrdia civil entrant en aquell local i emportan-se bosses d’escombraries plenes de papers i brossa simulant davant de la premsa que requisaven material terrorista, van fer que comencés a entendre realment el grau de paranoia de l’estat Espanyol amb el jovent Basc…
L’endemà els meus companys marxaven cap a Vic. Em quedaven 10 dies i tot Euskal Herria per descobrir, però no m’ho plantejava descobrir-la de la manera que molts volten pel món. Me la plantejava tal i com ja havia començat, intentant entendre una de les cultura més antigues d’Europa que es conserven, intentant descobrir aquella Euskal Herria del dia a dia conèixer el perquè de la situació que es viu amb els meus propis sentits i poder desenvolupar el meu propi criteri sobre tota aquesta situació que viu un poble diferent però amb moltes coses similars al meu, un poble que té el seu camí però que també s’en poden aprendre moltes coses, crec jo, sobretot a nivell de societat i de col·lectiu.
Després d’agrair-me les cartes dirigides a l’Ibai i l’Egoi, ens abracem amb l’Aitor i en prometem noves visites davant l’estació del tren d’Iruñea, em dirigeixo a la Sakana, records i nostàlgia d’altres viatges m’omplen de llàgrimes els ulls tot entrant a una de les valls amb més caràcter que hom coneixerà, la travessem amb el tren, i passem Arbizu i Etxarri sota la mirada de San Donato i Urbassa, el tren s’atura a Altsasu últim poble de Nafarroa i frontera amb Guipuzkoa i Àraba, punt d’encreuament de camins i poble fort de l’Esquerra Abertzale. Intento seguir la meva ruta cap a Zegama (Guipuzkoa) , amb la intenció de l’endemà pujar a l’Aizkorri, però és tard i dormo a l’únic hotel que trobo.
L’endemà em dirigeixo a l’estació situada a uns 2km del poble, fa fred i una pluja intensa, el xirimiri basc, fa acte de presència des d’ahir a la nit, això em fa pronosticar que l’ascens a Aizkorri s’aplaçarà un dia més. Agafo el tren fins a Legazpia, a la vall del Goierri la zona més industrialitzada d’Euskadi juntament amb Bilbo. Em sobte el contrast rural i muntanyós de la zona. Legazpi ple de cartells convocant a la manifestació de dissabte a Bilbo, una dona m’acompanya a la parada de Bus que va a Oñati, i em sorprèn la xarxa de busos públics de Guipuzkoa, molt millor que qualsevol comarca catalana…
Oñati poble senyorial per excel·lència feu del PNV fins a les darreres eleccions on Bildu ha pres possessió de l’alcaldia. Quedo meravellat per els carrers, les cases nobles i la plaça d’un poble de 10000 habitants marcat per el conflicte. Al carrer major una Ikurriña inmesa delata la presència de l’Herriko taverna, un local espectacular on es reuneix bona part del jovent del poble a les tardes.
A Oñati m’expliquen com la Guàrdia civil actua impunement entrant als bars armats amenaçant a joves del poble, tot i que darrerament es dediquen a fer controls estrictes d’informació sobre la població i han disminuït els casos d’agressions i detencions indiscriminades. Passo una gran nit amb els amics i amigues d’Oñati i vaig a dormir a l’Hostal del poble. L’endemà amb una mica més de son del que pretenia enfilo la carretera que es dirigeix al famós santuari d’Arantzazu.
Després de 3 Km intentant que em recollís algun cotxe fent autoestop un home amb els seus dos fills, em porta fins al pàrquing del santuari, em recomana que visiti la capella i m’explica que l’arquitectura del santuari està basada en una planta espinosa que es troba en aquestes valls, d’aqui el seu especte poc atractiu…
Enfilo el camí que porta al Valle de Urbía i Crestes d’Aizkorri, per uns boscos de Faig que recorden als de Cabrera, Montseny Garrotxa… El camí és ample i de fàcil caminar, fins arribar al coll d’Urbía on desapareix el bosc i apareix una vall verge preciosa. Passo el santuari d’Urbia i arribo al refugi on una bandera exigeix el retorn dels presoners al País Basc, i enfilo cap Aizkorri des del cim amb un fort vent es distingeix la plana d’Araba amb Gasteiz al fons i tot Guipuzkoa fins al mar, i els cims del Pirineu Navarrès que tot ho controlen…
S’em fa tard baixo depressa i una parella d’excursionistes em torna a Oñati on agafo la motxil·la gran i marxo disparat cap a buscar el bus cap a Zumarraga i d’allà tren fins a Irun, on m’espera l’Eudald de Barna amb uns amics de Lesaka.
Arribo a Irun a les 9 el vespre de la nit de Reis. Ens presentem amb el Koldo i l’Iker sota una pluja impressionant i disparats agafem el cotxe direcció a Lesaka, altre cop a Nafarroa!
Anem a Sopar a l’Arrano, i allà és on tot pren una altre dimensió, allà és on em faig plenament conscient de la força del moviment social d’alliberament nacional Basc, aixi com de la repressió i del perquè de la repressió…
Lesaka té 3000 habitants, 40 persones del poble han estat declarades il·legals per presentar-se a les eleccions municipals per la seva ideologia d’esquerres i independentista, l’alcalde present al sopar, té 23 anys això demostra el grau d’implicació politica d’aquesta societat i de la resposabilitat i el compromís que prèn gent com el Peio Etxabide davant de la negació de la dreta basca i Espanya al projecte d’alliberament que planteja l’Esquerra Abertzale, d’això n’hauriem d’aprendre molts.
Aquí vaig assimilar el perquè de les torutures a l’Alain, a l’Igor de Lesaka, el perquè de les tortures a l’Iker a Madrid, i els controls intimidatoris, i la dispersió… Tot aquesta repressió és perquè el jovent com ells es faci enrere i tingui por de defensar els drets que li son negats, perquè no continuï el fil de la lluita i aixi es trenqui l’enllaç entre les diferents contextos històrics, i el mateix pont entre les diferents generacions de lluitadors i lluitadores.
L’endemà, no podia ser d’una altre manera, ressaca a Lesaka… I a dinar a Hernani. Dinem amb la Júlia l’Alberto, L’Iker i l’Eudald i just dinats ens despedim de l’Iker i després d’un passeig pel poble amb l’eudald i la Júlia ell marxa cap a Baiona i jo, de “potes” per Donosti! Un dels millors plaers que un pot gaudir, sempre tenint clar que hi deixarà mitja cartera… Altre cop, la concentració setmanal pels presos Donostiarres, sense saber-ho amb trobo amb una altra cara del conflicte, els familiars que fan cada setmana milers de Kilòmetres per veure els que estimen, dignament aguantant la foto del fill, germà, companya, mare… La cara més crua de la venjança espanyola contra els fills i filles d’aquesta pàtria Basca.
Dormo a Hernani i després d’una gran conversa amb l’Alberto intento dormir. l’endemà cap a Tolosa he quedat amb el pare i a la tarda Bilbo sembla que sigui una pel·lícula…
M’entre esmorzo i observo com uns homes juguen al frontó municipal de Hernani, reflexiono sobre el que he viscut, i em sento profundament commocionat per la força, la dignitat la obstinació i la capacitat de transformació social i popular que és capaç la gent de l’Esquerra Abertzale, i no des de una vassant tòpica sinó humana, extraordinàriament humana, quan un poble té 3000 persones exiliades, 700 a la presó i fa la dura però valenta aposta de la renúncia al a via armada, demostra una maduresa politica molt gran i això avala clarament que ells no van néixer per resistir, sinó per guanyar i això és precisament el que jo vaig veure. Que malgrat el dolor i la repressió que significa viure al costat dels que lluiten, això fa que els valors utòpics d’ahir, avui siguin una realitat imparable.
I dissabte Bilbo… i la mani més gran pels drets dels presos i poble Basc, i les llàgrimes davant l’ajuntament cantant l’Hator, Hator… i les dones amb els mocadors, i els punys alçats… i les furgones solidàries de Mirentxin… i la noia amb la llàntia, encesa d’esperança… i d’espera… I els pinxos de després per Bilbo al costat del Tasio i altres homes i dones lliures… amb el pare, i la Sidra que no para… i troba-nos l’Eudald amb l’Eneko… i l’Iraide i el Barrenkale, i dormir i tornar… i aprendre per guanyar una mica més… i nostàlgia… i amor i combat, i això si, encara molt més convençut, que el nostre dia està arribant…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una abraçada, xiquet!