Una de les nenes de la classe té un problema ocular que ha fet que avui arribés amb un "parxe"a l’ull. Ha arribat tota contenta, perquè hi portava dibuixat unes estrelles i una lluna ( els pares m’han confessat que ha estat la única manera de posar-li). Quan els pares han marxat, la petita A. ha començat a investigar l’espai de l’aula com si fos la primera vegada que el veia. Ha trigat una bona estona fins que ha decidit que podia córrer o fins i tot pujar al tobogan. Tot i així els moviments eren pausats i ensopegava amb tot. ¨
Com que jo sempre he gaudit d’una bona vista, he pensat que no podia arribar-la a entendre si no me’n posava . Així que he esperat a l’hora de dinar ja que és l’estona on el moviment que hi ha a l’aula és més controlat i l’ambient és més tranquil. Llavors, ha sigut quan me n”he posat un a l’ull esquerra.
Uf!!! Per començar la sensació que perds un gran camp de visió m’ha fet que m’angoixes una mica. I si a més li sumes el fet de portar una cosa enganxada a l’ull que no te’l deixa obrir, que no la pots tocar i a més que hi veus fosc, encara m’ha desesperat més,
Però això no és tot, si volia ajudar algun infant a menjar errava la cullerada, ja que les distàncies se’m movien i a sobre l’ull que he deixat destapat de tant en tant em feia pampallugues. Per tant al final, la "investigació" només ha durat cinc escassos minuts.
També haig de dir que la part més divertida han estat les diferents cares dels nens que no entenien què estava fent i perquè m’havia posat allò a l’ull.
Des d’aquí felicito a la petita i a tots aquells que heu hagut de portar o porteu un ull tapat. Realment és admirable acostumar-s’hi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!