Divendres passat s’acabava el curs per tots els nens i nenes de l’escola i com cada any una barreja de sentiments es passejaven per tota l’escola, des de la cuina fins als despatxos, passant per totes i cada una de les aules. L’alegria de l’arribada de vacances, la il·lusió de veure els canvis que han fet i la tristor de veure com els més grans de l’escola se’n van. Aquest any m’ha tocat a mi despedir-me dels meus menuts. Amb molts d’ells han estat dos anys, molt intensos ja que van arribar que no caminaven, que no parlaven o que potser els portava tot el dia enganxats a les cames, i ara se’n van a P3 caminant, xerrant i fets tots uns "homenets" o unes "donetes" molt eixerits.
Jo m’havia proposat no posar-me trista, de fet si ens ho mirem fredament és el que toca. Tothom es fa gran i hem d’anar canviant, però quan veus que els pares es posen a plorar o t’abracen donant-te mil gràcies, fa que tota la raó s’esdevingui sentiment i que de cop penses que d’aquells nens no en sabràs gran cosa, que realment ni se’n recordaran de tu, són molt menuts, i que has lluitat molt perquè cada un d’ells tingués el que necessitava. I és en aquest moment que les llàgrimes comencen a caure galtes avall, et despedeixes, els abraces tant als infants com als pares i els hi desitges el millor.
Això passava a les cinc de la tarda, però a les 12 de la nit més o menys tornava a passar. Aquella nit vam fer un sopar de pares i mares de l’escola per despedir el curs. Però aquest any ha estat diferent. Els primers lactants que vam tenir a l’escola ara fa tres anys, marxen. A mig sopar ens van reunir a totes i ens van fer un petit obsequi que sense voler ens va fer veure tot el camí que havíem fet des del setembre del 2004 fins aquest estiu. Hem aconseguit molts projectes i moltes millores, tot i que encara ens queda molt per ser una escola com la que cada una de nosaltres tenim a la ment. Seguirem caminant i acollint als més petits, encara que quan siguin grans no se’n recordin, perquè és la nostra feina i perquè ells i elles s’ho mereixen.
L’any que ve, me’n vaig a Botons, amb els més petits, en tindré 7 i el més petit al setembre tindrà 4 mesos. Em queda l’estiu per investigar i mirar tot el que puc fer amb ells. Estic segura que tot anirà molt bé ( un cop passada l’adaptació, naturalment).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!