Ahir a la nit vaig poder anar a veure la última pel·lícula del gran director Wody Allen, Cassandra’s Dream. No em va agradar gens. No és una pel·lícula del seu estil, no té el seu toc d’ironia especial, ni aquell punt que et fa somriure.
Em fa ràbia ser tant taxativa i no intentar buscar les parts positives de la pel·lícula ( que de ben segur que en té). Però vaig sortir del cinema enfadada i amb mal gust a la boca. És una pel·licula que treu el pitjor dels personatges i d’un mateix, pot ser era això que buscava el director, però jo pensava veure una pel·lícula d’ell, amb ironia i sarcasmes, una pel·lícula especial. I no va ser així. No sembla un film del Wody Allen, si no fos que la música està molt ben escollida.
Si voleu més informació de l’argument de la pel·lícula cliqueu en el bloc de Club 7 cinema ( http://blocs.mesvilawebmesvilaweb.cat/node/view/id/53351 ).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina llàstima…, esperem que la peli que en Woddy ha fet a Barcelona sigui millor…
No sé exactament quina és la idea que la gent sol tenir sobre els films d’Allen, però molt a sovint trobe persones que se n’han fet una imatge errònia (ep, no vull dir que aquest sia el teu cas, ull: només referiré el que em topete més seguit)
Parlant a l’engròs, solen esperar el retrat des de dins d’una classe urbana molt particular, amb una bona formació i èxit professional (força benestants, per tant), amants del jazz i de la cultura europea (inclosa la gastronomia i el cinema), d’idees lleugerament progressistes (o si més no, adopten la pose "Lisa Simpson") de conversa enginyosa i gran capacitat per a la sàtira (pròpia, encara que indulgent, i aliena).
Fins i tot identifiquen el personatge habitual d’Allen amb la condensació personificada de totes aquestes característiques.
A mi em sembla, però, que Allen no en fa el retrat: en fa la crítica ferotge, d’aquests "estupendus". Si ens detenim a revisar Manhattan, per exemple, o Hannah i les seues germanes, veiem que tots els personatges són una colla de cretins petitburgesos i pedants, ineptes que s’ofeguen en un got d’aigua i no poden veure més enllà del nas, a pesar que ells es pensen ser la crème de NYC.
Allen els afusella sense pietat, amb tones i tones de mala bava. Ara bé, el fet que incloga el seu personatge típic amb el seu humor llampant, pot dur a la confusió o l’ambigüitat. En canvi, les pel·lícules "serioses", "bergmanianes", on ell no sol actuar, no contenen aquesta lent deformant; i els personatges es mostren amb tota la seua misèria repel·lent. Per això la majoria del públic hi nota el canvi de to i d’estil, i potser també per això resulta que quasi totes les pel·lícules "serioses" d’Allen siguen les que pitjor resultats comercials obtenen.
Bé, reconec que la tesi pot semblar errada, exagerada o mal fonamentada; però jo diria que al llarg de la seua filmografia ens deixa moments i films complets (com Stardust memories) ens poden servir per a refermar-la; i de fet jo mateix em convenç cada dia més, en especial quan repasse les seues primeres obres (Bananas, El dormilega), sovint menystingudes, que ens revelen l’Allen més pur i salvatge.
D’altra banda, opine que en els darrers anys (sobretot en les col·laboracions amb Scarlett Johansson -una actriu molt limitada, que sobreactua quasi sempre, amb gens d’ofici, sobrevalorada de forma obscena igual que algunes companyes de generació com la Theron) la decadència creativa de Woody és alarmant. No per qüestions de to narratiu o de caracterització dels personatges (com acabe de dir, crec que en això continua fidel a les seues constants) sinó perquè es tracta de guions mal acabats, innecessàriament repetitius, amb diàlegs mediocres, amb tota l’ "arquitectura literària" a l’aire i amb massa obvietats: Match point és el punt àlgid d’aquesta decadència (amb aquelles veus en off i aquelles imatges "ideogràfiques" per a explicar la tesi del film, com si l’espectador fos una mica babau o un alumne de l’ESO).
Pel que sé, no crec que amb el Bardem i la Pe alce gaire el vol. Potser li caldria un trasbals personal com el que patí a principis dels 90 i que ens tornà el millor Allen després d’alguns "bodrios" semblants als que ens ofereix ara, llavors ad maiorem Farrow gloriam: jo diria que quan té parella estable, l’amor el deixa una mica "tocat" en el costat del talent artístic.